Retorn a Anoeta

Quan Bata­suna va con­vo­car la militància al velòdrom d'Ano­eta, el novem­bre del 2004, per expo­sar la pro­posta Orain her­ria. Orain bakea (‘Ara, el poble. Ara, la pau'), la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal mirava a un hos­pi­tal mili­tar de París on Iàsser Ara­fat ago­nit­zava després de tretze dies ingres­sat. Ara­fat va morir l'11 de novem­bre i les imat­ges del seu fèretre arri­bant en helicòpter des del Caire fins a l'espla­nada de la Muqa­taa –el quar­ter gene­ral del rais palestí a Ramal·la– enmig del caos i el fer­vor popu­lars dels pales­tins que volien tocar el taüt van recórrer el món. Tres dies després, Arnaldo Otegi s'enfi­lava al faris­tol d'ora­dor a l'esce­nari d'Ano­eta i salu­dava els pre­sents amb iro­nia. “Ben­vin­guts a un acte il·legal d'un par­tit il·legal amb un por­ta­veu il·legal”, va pro­cla­mar davant els 15.000 assis­tents. Atent als símbols dels temps, Otegi es va treure de la but­xaca de l'abric una kufia i va enga­la­nar el faris­tol amb ella. “Avui fa trenta anys menys set dies, un home de mit­jana edat ves­tit de verd oliva va pro­nun­ciar un dis­curs històric a l'ONU davant els qui el tit­lla­ven de ter­ro­rista i dels països del món. I va repe­tir tres vega­des: «No dei­xeu que la branca d'oli­vera cai­gui a terra». Aquell ter­ro­rista va ser després premi Nobel i pre­si­dent de Pales­tina”, va dir Otegi aquell 14 de novem­bre del 2004 a Ano­eta. Onze anys i mig després, Otegi va retor­nar, ahir, al velòdrom on va enal­tir l'oli­vera i amb el carisma de ser un antic número, el 8719600510 que al penal de Logro­nyo li va adju­di­car Ins­ti­tu­ci­ons Peni­tenciàries.

El “viratge del transatlàntic de l'esquerra abert­zale” amb rumb a l'adéu a les armes d'ETA va viure el pri­mer cop de timó brusc aquell 14 de novem­bre del 2004. Cons­ci­ent que se la jugava davant un sec­tor de les bases abert­za­les que encara gosava dis­cul­par tant la kale bor­roka, com els atemp­tats ter­ro­ris­tes, com la con­seqüència del con­flicte basc, el líder de l'ales­ho­res Bata­suna va voler ser espe­ci­al­ment pedagògic. “És més difícil fer la pau que fer la guerra”, va adver­tir. “Fer la pau sig­ni­fica treure el con­flicte polític i armat dels car­rers i por­tar-lo a la mesa de nego­ci­ació. Fer la pau sig­ni­fica bus­car l'aliança dels nos­tres adver­sa­ris i arri­bar, fins i tot, al final, a bus­car la com­pli­ci­tat dels nos­tres ene­mics”, va avi­sar Otegi amb un voca­bu­lari inèdit que pri­o­rit­zava subs­tan­tius com “aliança” i “com­pli­ci­tat” a l'hora d'iden­ti­fi­car el pol opo­sat.

La mateixa coa­lició que vint anys abans, el 1994, apro­vava la ponència Oldart­zen (‘Esco­me­tent') per “soci­a­lit­zar el sofri­ment”, com­pa­rei­xia per assa­jar la humi­li­tat que Otegi ara admet que ha arri­bat tard i se supe­di­tava a la volun­tat del poble basc. “Bata­suna s'acosta al procés sabent que no té la raó al 100% i es com­pro­met a res­pec­tar la volun­tat popu­lar, la que sigui”, va dir Otegi. I el full de ruta era Orain her­ria. Orain bakea: una mesa amb tots els par­tits per par­lar de política i una segona mesa tècnica amb l'Estat espa­nyol i ETA per aten­dre les vícti­mes i la situ­ació dels pre­sos. El cop de timó era sua­vit­zat amb els vídeos de les encai­xa­des de mans entre el líder del Sinn Fein, Gerry Adams, i Otegi, però el gir era el gir: ETA no seria la veu de l'esquerra abert­zale, perquè la veu única seria la de Bata­suna, i la de Sortu ara. L'oli­vera, però, encara va tron­to­llar amb el retorn als assas­si­nats, que van des de les dues vícti­mes a la T4, Diego Armando Esta­cio i Car­los Alonso Palate, el 30 de desem­bre del 2006, fins al poli­cia francès Jean-Serge Nérin, mort
el 16 març del 2010.

Amb el pes dels sis anys i mig de presó al ros­tre i a la bio­gra­fia, Otegi va retor­nar a l'esce­nari de la kufia i l'oli­vera per pre­su­mir de la fecun­di­tat cre­a­tiva que li ha pro­cu­rat la presó. “Si en divuit mesos a Mar­tu­tene vam pre­pa­rar l'ante­rior estratègia, que es vagin pre­pa­rant per al que hem parit en sis anys i mig!”, va des­a­fiar. I això sense igno­rar el moment actual: “En un Estat en què s'empre­so­nen tite­llai­res, no vull ni pen­sar què
faran amb nosal­tres.”

En sis anys i mig a la presó, el País Basc ha can­viat tant que, ara, la pri­mera força és un par­tit que no exis­tia fins al 2014 i amb seu fun­da­ci­o­nal a Madrid: Podem. I al par­tit de Pablo Igle­sias, que lluita per la mateixa franja elec­to­ral que Bata­suna, Otegi va adreçar la càrrega de pro­fun­di­tat si arriba el dia que com­prova que Espa­nya no pot ser el que ells pre­te­nen i no res­pecta el dret a deci­dir: “Els inde­pen­den­tis­tes bas­cos estem dis­po­sats a col·labo­rar en la demo­cra­tit­zació de l'Estat, però vosal­tres sigueu hones­tos i el dia que com­pro­veu que això és impos­si­ble, sumeu-vos als inde­pen­den­tis­tes a Cata­lu­nya i a Euskal Her­ria en justa reci­pro­ci­tat.” A més, Otegi va com­par­tir la lec­tura de Cas­te­lao i la decepció fede­ral. “Cas­te­lao era un fede­ra­lista con­vençut, però, com ha pas­sat a tants fede­ra­lis­tes cata­lans, va arri­bar a la con­clusió que difícil­ment et pots fede­rar amb qui no vol fede­rar-se amb tu. Com li va res­pon­dre a Calvo Sotelo, que va dir «antes roja que rota»: «Para que España sea roja, antes España tendrá que estar rota».” El repàs a l'actu­a­li­tat no va obli­dar José María Aznar, que ha ridi­cu­lit­zat Otegi com a “fals pro­feta”. “Per a fal­sos els que van dir que l'11-M era un atemp­tat d'ETA”, va etzi­bar.

A l'Ano­eta del 14 de novem­bre del 2004, els peri­o­dis­tes van ser desa­llot­jats de pressa i de males mane­res. El motiu: que ningú no veiés com uns enca­put­xats cloïen l'acte llançant fulls volants amb crits de “Gora ETA mili­tarra” de fons. Era el subli­mi­nar avís –no apte per a tots els públics– que el sec­tor més irre­dempt ava­lava el viratge. A l'Ano­eta del 2016, en canvi, Sortu va haver d'ins­tal·lar una carpa adja­cent per trans­me­tre l'acte perquè el velòdrom, onze anys i mig després, es que­dava petit per a tots els qui volien escol­tar l'antic pres 8719600510.