El Cid

Aquests dies, el jon­que­renc Lluís Maria Man­dado està pre­sen­tant el seu lli­bre (publi­cat per Bibli­o­teca Oculta, el novem­bre del 2015) sobre la cata­la­ni­tat del Cid. El tre­ball de Man­dado forma part d'una escola que, sub­til­ment i per mitjà de la intro­ducció del dubte, va cap­gi­rant certs conei­xe­ments que esta­ven fixats en la història d'Espa­nya i que for­men part de la mito­lo­gia espa­nyola.

Ara li toca el torn al Cid. Man­dado pro­posa la hipòtesi que el Cid té a veure amb els senyors d'Urgell i de Car­dona. I això topa de ple amb el relat ofi­cial d'il·lus­tres medi­e­va­lis­tes (Ramón Menéndez Pidal, el pre­cur­sor), que ha estat apro­fi­tat més moder­na­ment per mili­tars i polítics de la cate­go­ria de Fran­cisco Franco i de José María Aznar, i que s'ha ins­tal·lat en l'ima­gi­nari col·lec­tiu de múlti­ples gene­ra­ci­ons d'espa­nyols (inclo­sos els cata­lans) via currículum acadèmic i cul­tura gene­ral.

A Man­dado, per la seva gosa­dia, de la mateixa manera que li ha estat pas­sant a Jordi Bil­beny per la seva hipòtesi sobre la cata­la­ni­tat de Colom, es veu abo­cat a tota mena de descrèdits, prin­ci­pal­ment agru­pats en dues línies. La pri­mera línia de descrèdit és pre­vi­si­ble en aquesta era de les xar­xes soci­als: són els comen­ta­ris insul­tants o imbècils, de “barra de bar”, com els defi­nia Umberto Eco. La segona línia de descrèdit és més pre­o­cu­pant. És la que arriba de la comu­ni­tat científica, del gremi dels his­to­ri­a­dors. Els defen­sors del mètode científic estan obli­gats a sot­me­tre les tesis ofi­ci­als als test d'auten­ti­ci­tat o fal­sa­bi­li­tat.