L'art d'amagar

Vàrem posar el crit al cel (jo inclòs) quan les escultures nues (aquí sí que no importa el sexe) instal·lades al cor de l'Europa benpensant van ser amagades obscenament per rebre el president de l'Iran, ara fa quatre dies. Els Museus Capitolins de Roma van tapiar amb panells de fusta blanca les obres d'art que tenien la gosadia de mostrar els seus encants per partida doble; allà va ser rebut per Matteo Renzi, president d'Itàlia, que va voler així mostrar “respecte” per la que va ser la primera visita oficial al vell continent de Hassan Rouhani després que fossin aixecades les sancions que patia el poble persa.

Christo Javacheff riu. Christo és l'artista que millor ha entès l'art d'amagar. Va ser el que va proposar al seu dia embolicar i fer desaparèixer el monument a Colom al port de Barcelona, en línia amb l'empaquetat que sí que va fer del Pont Neuf de París o del mateix Reichstag a Berlín. Però res no pot superar l'amagada del Guernica de Pablo Picasso. A l'epicentre del món. A la seu de les Nacions Unides, a la cinematogràfica Nova York. A l'entrada del Consell de Seguretat. Allà on parlen més de guerres que de pau, d'interessos més que de solucions. Era excessiu, per aquella mateixa i inquietant saga de benpensants, que els interpel·lés un tapís de tres metres d'alt per set de llarg (la mateixa mida del quadre original), autoritzat pel pintor malagueny, encarregat per la família Rockefeller el 1951 al taller dels mestres tapissers francesos René i Jacqueline de la Baume Dürrbach, i penjat a l'ONU el 1985, al passadís d'accés a la sala dels plenaris d'aquest gens democràtic govern del món.

Els diplomàtics de torn no ho podien suportar, les imatges de les seves hipòcrites declaracions davant la reproducció del mercat de Guernica bombardejat contrastaven amb la crua realitat del genocidi on s'emmarcaven com a teló de fons. Va ser quan el mitjà va esdevenir el missatge i el Guernica va assolir la categoria de provocació que tot art compromès pretén, i aquest va ser amagat. Sí. També. Fins a la seva desaparició total. Corria l'any 2003, els Estats Units abanderaven la invasió contra l'Iraq, Colin Powell brandava al Consell de Seguretat aquell fals flascó de vidre ple d'armament químic (que Aznar i Blair van empassar-se), el cap dels inspectors Hans Blix presentava el seu informe que avalava les accions de guerra contra aquell país quan, aquell precís dia, el Guernica va ser amagat darrere d'una cortina amb el color corporatiu de l'ONU, el blau. Ja mai més l'hem tornat a veure. La roda de premsa posterior va ser plàcida. Els mercats populars continuen volant pels aires.

Des del 2012 aquest ‘Guernica' resta exposat al San Antonio Museum of Art, a Texas; Katie Luber, directora del museu, diu que així “es permet que un nombre més alt de públic tingui accés a veure aquest treball brillant”. Discrepo totalment. Jo ja el veia des de casa, a la CNN. Colla d'hipòcrites!