L'art d'amagar

Vàrem posar el crit al cel (jo inclòs) quan les escul­tu­res nues (aquí sí que no importa el sexe) ins­tal·lades al cor de l'Europa ben­pen­sant van ser ama­ga­des obs­ce­na­ment per rebre el pre­si­dent de l'Iran, ara fa qua­tre dies. Els Museus Capi­to­lins de Roma van tapiar amb panells de fusta blanca les obres d'art que tenien la gosa­dia de mos­trar els seus encants per par­tida doble; allà va ser rebut per Mat­teo Renzi, pre­si­dent d'Itàlia, que va voler així mos­trar “res­pecte” per la que va ser la pri­mera visita ofi­cial al vell con­ti­nent de Has­san Rou­hani després que fos­sin aixe­ca­des les san­ci­ons que patia el poble persa.

Christo Javac­heff riu. Christo és l'artista que millor ha entès l'art d'ama­gar. Va ser el que va pro­po­sar al seu dia embo­li­car i fer des­a­parèixer el monu­ment a Colom al port de Bar­ce­lona, en línia amb l'empa­que­tat que sí que va fer del Pont Neuf de París o del mateix Reichs­tag a Berlín. Però res no pot superar l'ama­gada del Guer­nica de Pablo Picasso. A l'epi­cen­tre del món. A la seu de les Naci­ons Uni­des, a la cine­ma­togràfica Nova York. A l'entrada del Con­sell de Segu­re­tat. Allà on par­len més de guer­res que de pau, d'interes­sos més que de solu­ci­ons. Era exces­siu, per aque­lla mateixa i inqui­e­tant saga de ben­pen­sants, que els inter­pel·lés un tapís de tres metres d'alt per set de llarg (la mateixa mida del qua­dre ori­gi­nal), auto­rit­zat pel pin­tor mala­gueny, encar­re­gat per la família Rocke­fe­ller el 1951 al taller dels mes­tres tapis­sers fran­ce­sos René i Jac­que­line de la Baume Dürrbach, i pen­jat a l'ONU el 1985, al pas­sadís d'accés a la sala dels ple­na­ris d'aquest gens democràtic govern del món.

Els diplomàtics de torn no ho podien supor­tar, les imat­ges de les seves hipòcri­tes decla­ra­ci­ons davant la repro­ducció del mer­cat de Guer­nica bom­bar­de­jat con­tras­ta­ven amb la crua rea­li­tat del geno­cidi on s'emmar­ca­ven com a teló de fons. Va ser quan el mitjà va esde­ve­nir el mis­satge i el Guer­nica va asso­lir la cate­go­ria de pro­vo­cació que tot art com­promès pretén, i aquest va ser ama­gat. Sí. També. Fins a la seva des­a­pa­rició total. Cor­ria l'any 2003, els Estats Units aban­de­ra­ven la invasió con­tra l'Iraq, Colin Powell bran­dava al Con­sell de Segu­re­tat aquell fals flascó de vidre ple d'arma­ment químic (que Aznar i Blair van empas­sar-se), el cap dels ins­pec­tors Hans Blix pre­sen­tava el seu informe que ava­lava les acci­ons de guerra con­tra aquell país quan, aquell precís dia, el Guer­nica va ser ama­gat dar­rere d'una cor­tina amb el color cor­po­ra­tiu de l'ONU, el blau. Ja mai més l'hem tor­nat a veure. La roda de premsa poste­rior va ser plàcida. Els mer­cats popu­lars con­ti­nuen volant pels aires.

Des del 2012 aquest ‘Guer­nica' resta expo­sat al San Anto­nio Museum of Art, a Texas; Katie Luber, direc­tora del museu, diu que així “es per­met que un nom­bre més alt de públic tin­gui accés a veure aquest tre­ball bri­llant”. Dis­crepo total­ment. Jo ja el veia des de casa, a la CNN. Colla d'hipòcri­tes!