Trencar o rompre

Dos verbs catalans que Fabra defineix així. El primer: “fer trossos o fragments (alguna cosa dura) colpint-la, prement-la”. I com a verb intransitiu: “canviar bruscament de direcció. Allí el camí trenca a l'esquerra”. Pel que fa a rompre: “dividir (alguna cosa) en dues o més parts o fragments, destruir en un o més punts la continuïtat (d'alguna cosa), per l'acció d'una força l'efecte de la qual es distribueix en una àrea relativament ampla”. Pregunto: ¿per què, en aquest debat pre- o postelectoral, els partits més corcats (PSOE-PP), i amb l'anuència d'alguns altres, posen un límit a les seves intencions de vot: “No als partits que volen la ruptura d'Espanya”? ¿No demostren un cert cinisme? ¿Qui ha trencat, fins ara, allò que porta el nom d'Espanya? ¿No han estat els que han aconseguit que el seu país sigui un dels que tenen més precarietat laboral entre els joves? ¿O els que s'han sotmès, en les lleis dites educatives, als preceptes retrògrads de la jerarquia eclesiàstica? ¿O els que han cisellat les llibertats bàsiques, aconseguides amb tants esforços i amb el ròssec de tantes víctimes al llarg dels anys? ¿Qui trenca aquesta Espanya... que un dia van trencar els monarques quan perdien Portugal i per això Gaziel pot parlar de la Península inacabada? ¿No l'estan esmicolant els que afavoreixen la corrupció, els que retallen les prestacions sanitàries o a favor de la dependència... o els que han llençat al cove lleis de veritat recuperada com la de la memòria històrica?

Josep Pla ho explicava així: “A Espanya, un governant no és més que un opositor momentàniament triomfant que aplica i realitza les seves idees d'oposició. (...) La principal característica dels governs del país és més una finalitat destructiva que constructiva.”