Trencar o rompre

Dos verbs cata­lans que Fabra defi­neix així. El pri­mer: “fer tros­sos o frag­ments (alguna cosa dura) col­pint-la, pre­ment-la”. I com a verb intran­si­tiu: “can­viar brus­ca­ment de direcció. Allí el camí trenca a l'esquerra”. Pel que fa a rom­pre: “divi­dir (alguna cosa) en dues o més parts o frag­ments, des­truir en un o més punts la con­tinuïtat (d'alguna cosa), per l'acció d'una força l'efecte de la qual es dis­tri­bu­eix en una àrea rela­ti­va­ment ampla”. Pre­gunto: ¿per què, en aquest debat pre- o poste­lec­to­ral, els par­tits més cor­cats (PSOE-PP), i amb l'anuència d'alguns altres, posen un límit a les seves inten­ci­ons de vot: “No als par­tits que volen la rup­tura d'Espa­nya”? ¿No demos­tren un cert cinisme? ¿Qui ha tren­cat, fins ara, allò que porta el nom d'Espa­nya? ¿No han estat els que han acon­se­guit que el seu país sigui un dels que tenen més pre­ca­ri­e­tat labo­ral entre els joves? ¿O els que s'han sotmès, en les lleis dites edu­ca­ti­ves, als pre­cep­tes retrògrads de la jerar­quia eclesiàstica? ¿O els que han cise­llat les lli­ber­tats bàsiques, acon­se­gui­des amb tants esforços i amb el ròssec de tan­tes vícti­mes al llarg dels anys? ¿Qui trenca aquesta Espa­nya... que un dia van tren­car els monar­ques quan per­dien Por­tu­gal i per això Gaziel pot par­lar de la Península ina­ca­bada? ¿No l'estan esmi­co­lant els que afa­vo­rei­xen la cor­rupció, els que reta­llen les pres­ta­ci­ons sanitàries o a favor de la dependència... o els que han llençat al cove lleis de veri­tat recu­pe­rada com la de la memòria històrica?

Josep Pla ho expli­cava així: “A Espa­nya, un gover­nant no és més que un opo­si­tor momentània­ment tri­om­fant que aplica i rea­litza les seves idees d'opo­sició. (...) La prin­ci­pal carac­terística dels governs del país és més una fina­li­tat des­truc­tiva que cons­truc­tiva.”