Carn fresca

En uns temps en els quals la informació pesa més que les ideologies, l'Església catòlica no té més remei que enfrontar-se a la seva realitat. Els casos d'abusos a menors que apareixen un dia sí i l'altre també en són un bon exemple. Els delictes que ha recollit la premsa sobre els col·legis Maristes en són un altre bon exemple. Com molt bé reflecteix la magnífica pel·lícula Spotlight, ja no es tracta de casos aïllats ni d'allò de les pomes podrides, és un mal sistemàtic que ha comptat amb el silenci còmplice de les autoritats religioses, en el cas que no hi estiguin involucrades directament. Els enemics de la institució ja no són l'anticlericalisme ni els revolucionaris menjacapellans, ni els emperadors idòlatres. El seu principal enemic són ells mateixos, els fets objectius que s'imposen amb tossuderia. Els qui justificaven la sagnant repressió franquista van callar com covards els seus vicis que atacaven precisament els més dèbils, la mainada. Hi ha casos pertot arreu, i amb més virulència als llocs on han estat més ben acollits, com a Boston, Irlanda o l'Estat espanyol. Recordo perfectament un capellà dels Salesians de Ripoll de la meitat dels anys seixanta. Es feia dir Don Francisco i era dels pocs que no pegava, ni humiliava amb insults, ni castigava amb crueltat els alumnes, tal com feien els altres capellans. El tenien relegat a donar classes de religió i una de les coses que explicava era que es podia pecar de paraula, obra i pensament. Evitar el pecat de paraula era relativament fàcil, n'hi havia prou amb callar davant determinades converses amb els companys. El pecat d'obra, pels temps que corrien i per l'edat que teníem, era senzillament inviable. Ara bé, com podíem evitar el pecat de pensament quan érem un sac d'hormones i la natura prenia el seu propi camí? Aquest tal Don Francisco era també el confessor, i recordo com si fos ara que mentre escoltava els suposats pecats la seva mà s'introduïa per dins el coll de la camisa mentre ens feia massatges a l'esquena intentant arribar al més avall possible. Hi ha un acudit que explica que el Pare, el Fill i l'Esperit Sant es troben per organitzar les vacances. El Pare diu: “Podríem anar a Palestina.” El Fill respon: “Ni parlar-ne. A mi em porta molts mals records.” Llavors el Pare diu: “Molt bé, doncs anem a Roma.” I l'Esperit Sant manifesta content: “Va, va, anem a Roma, que no hi he estat mai.”