La milícia auxiliar fallera

Des de Barcelona –i per extensió, des de Catalunya– s'observa el País Valencià de gairell incòmode. Els “catalans” no entenen els “valencians”. Joan Fuster va combatre el símptoma amb aspirines nacionals que no han estat tan efectives com ell volia. El règim que ha governat amb impunitat el País Valencià durant més de dues dècades encara ha embrutat més les coses. “Com és que els valencians voten tant el PP?”, es comentava durant anys Sènia ençà. “Potser perquè són com ells”, responien els més descarats. L'anticatalanisme –l'anticatalanisme segregat i atiat pel mateix Partit Popular– no ha ajudat gens a facilitar la comprensió del drama. Potser per això els “catalans” han deixat de baixar a València per falles. Les falles van ser un dels ressorts més efectius del franquisme per controlar allò que abans s'entenia com “classes populars”. El domini que els ajuntaments franquistes van exercir sobre la festa va ser total. I les mateixes comissions falleres van resultar ser la plataforma popular més efectiva per allargar el franquisme i embocar la flauta anticatalanista. Rita Barberà s'hi va sumar amb entusiasme carlí. Però el búnquer es va començar a clivellar fa temps. I ara, diuen, les falles comencen a recuperar la saba menestral, descarada, republicana –per què no– que les justifica. Mònica Oltra, diuen, fa rodes de premsa, amb monyo de fallera. Això canvia. Senyors “catalans”, desenteranyinin prejudicis. Demà és Sant Josep. Acostin-se a València. I enfallin-se, que paga la pena.