L'àvia descalça

Enmig d'un cor­riol d'ascens als Àngels, una àvia, no em facin dir quants anys té, però d'edat avançada, des­calça, amb xan­dall, camina pel camí de terra i pedres, mirant avall, amb les ulle­res a mig camí del nas, però amb una vita­li­tat des­bor­dant. Som­riu. Cap ras­tre de dolor, al con­trari. Fa la sen­sació que està dis­fru­tant. Al cos­tat, una cor­re­dora jove, el que ara en diuen una run­ner, amb la indu­mentària que per­toca i uns auri­cu­lars a les ore­lles a través dels quals se suposa que escolta música moti­va­dora per acon­se­guir l'objec­tiu de millo­rar la seva marca per­so­nal, es troba en aquest precís moment al cos­tat de l'àvia. Esbu­fega a causa de l'esforç. També mira cap a terra i fa cara de con­cen­tració.

Aquesta és la foto­gra­fia que publi­cava aquest diari en la seva por­tada giro­nina el pas­sat dilluns 14 de març. Si no la van veure, recu­pe­rin-la, o lle­gei­xin aquest arti­cle a través de la nos­tra pàgina web. La imatge, de Gui­llem Casa­nova, és, sim­ple­ment, mera­ve­llosa. Perquè diu mol­tes coses cap­tu­rant un petit ins­tant, perquè ens parla de la cul­tura de l'esforç, del sacri­fici, de l'espe­rit de superació. I que, tot això, no té edat, ni sexe, ni límits.

La cor­re­dora i l'àvia, totes dues, són par­ti­ci­pants de la tra­di­ci­o­nal pujada als Àngels que orga­nitza el GEiEG, una cursa que sap man­te­nir, des de fa un munt d'anys, l'equi­li­bri entre la com­pe­tició i el ves­sant social. De ben segur que els seus ulls, ràpida­ment, es diri­gi­ran als peus nus de l'àvia, que recor­ren un camí irre­gu­lar, pedregós, dur. La dona és menuda, però en la foto­gra­fia es fa immensa. I de seguida els acla­pa­rarà una bar­reja de sen­ti­ments –o com a mínim a mi m'ho ha pro­vo­cat– entre l'admi­ració, el res­pecte, la sor­presa, i fins i tot un xic d'aver­go­nyi­ment per totes aque­lles vega­des que has recor­re­gut aquell mateix camí, amb mitja esma, maleint el moment en què vas tenir la idea de pujar cami­nant als Àngels. No en sabem res, de la vida d'aquesta àvia, però la seva postura, la seva manera de cami­nar, ens està dient que, per ella, recórrer aquell camí cos­te­rut, des­calça, és pec­cata minuta. Que el que real­ment fa pujada és la vida i que pedres més grans s'ha tro­bat al llarg dels anys.

Segu­ra­ment, després del moment cap­tat pel fotògraf, la dona deixa pas a la run­ner. Sense pressa, deu seguir cami­nant, al seu pas, men­tre veu allu­nyar-se la jove, amb ganes de córrer i d'arri­bar al més aviat pos­si­ble. Ella, en canvi, ja en fa prou d'arri­bar.