La fi del món

Un familiar nostre volava el dia 31de desembre de 1999 en un vol transoceànic. Li va estranyar que gairebé no hi havia passatgers. L'informaren que molta gent havia preferit no agafar el avió en aquella data en què s'acabava el mil·lenni, no fos cas que s'esdevingués la fi del món, segons determinades profecies. En el transcurs del vol acabava el segon mil·lenni, i podia esdevenir-se un gran cataclisme amb les forces de l'univers desfermades, i amb l'aparició de personatges monstruosos, no superats pels millors episodis de ciència-ficció, tal com determinen el llibre de l'Apocalipsi, l'Evangeli de Sant Mateu, i en altres religions els seus predictors. Gran nombre de persones havien ajornat el viatge.

Joaquim Ruyra vivia a Girona, al carrer de Sant Josep, segons diu una placa a la façana de l'edifici. Des d'aquí, i passejant per la part antiga de la ciutat, i contemplant el riu des del pont de Pedra, va imaginar-se com es podria escenificar el final de l'univers sofert pels habitats de la ciutat. En la seva època corrien vaticinis que determinaven que el món s'acabava, tant pels conflictes que poblaven la terra com pel fet insòlit que el Sant Pare es considerava presoner a Roma.

Des de la imaginació d'un vailet, influenciat per la beateria llavors predominant, va enfilar una colpidora narració dels fets imminents que apareixerien. A Girona hi havia més de cent capellans, innombrables frares i monges; i la ciutat vivia un seguit d'actes vinculats al catolicisme que resseguien el calendari durant tot l'any. Va córrer la predicció d'una profetessa que ho donava com a ben segur, i determinats senyals al cel semblaven donar-li crèdit. La gent feia acopi de ciris de cera, tot prevenint tres dies de tenebres, que caldria tancar-se a casa. No podem oblidar que els rius eren una amenaça constant, amb grans aiguats que envaïen tota la part antiga, i causaven estralls.

I va escriure la narració La fi del món a Girona, que impressiona per la magnifica descripció que fa de la ciutat i per com la vincula a un final tenebrós en què les persones maldaran per salvar-se... i per salvar la seva ànima. “Els carrers de Girona –escriu Ruyra– queien a rastelleres, com aquelles cartes corbades que els infants posen una darrere de l'altre i fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor... cases, torres, muralles... Tot era un estimball d'enderrocs, per entre els quals cascadejaven afollades les aigües del Ter i de l'Onyar.”

Els dimarts i dijous vinents, dins dels actes de Setmana Santa, hi haurà ocasió de reviure en pròpia pell a La Planeta els horrors d'aquella generació, escoltant l'esplèndida narració de Ruyra en un trajecte paorós fins a les escales de la catedral.