Un egiptòleg, si us plau!

Les enquestes no són de fiar, diuen. No són de fiar perquè és cert que la política a Catalunya i a Espanya no es mou. Es remou, gira, es regira, puja, baixa i no para. Les captures d'intenció de vot són ara, a l'estil de l'inevitable Pla, fotos de passaport. Un moment i una ganyota. I gràcies. Però, entre elecció i elecció, tot i que ens arriben encadenades –i més que en vindran!– hi ha un moment necessari per a l'especulació i la reflexió. La reflexió a què convida el darrer baròmetre del CEO és amarga. Sal i pebre per a l'independentisme. Junts pel Sí i la CUP podrien no sumar majoria absoluta. Qui en trau més profit, qui dobla resultats i canta trumfos, és Catalunya Sí que es Pot. Lluís Rabell –que, amb permís de les diputades de la CUP, vesteix com un representant de mantes– va ser un error, però la reacció d'Ada Colau, que a Catalunya ha fet tàndem definitiu amb Pablo Iglesias, ha disparat a l'alça el preu de les “plataformes confluents”. Confluents en la baralla. Colau i Iglesias estan generant una il·lusió que substitueix la de la marea groga. Per mèrits propis? No necessàriament. A hores d'ara el denominat “full de ruta” té molt de full i poca ruta. Les pretensions de l'independentisme articulat políticament s'han enteranyinat. Esquerra i Convergència volen un procés constituent? Un referèndum constitucional? Una transgressió retardada? Un pacte amb Espanya? O una degustació de bacallà en la plaça pública? I la CUP què vol? Pa amb oli? No és estrany que perdin gas.