Silenci cívic

Fa pocs dies Albert Rivera es decla­rava sorprès per la per­ma­nent remor de fons que impera al par­la­ment espa­nyol, on els dipu­tats no paren de xer­rar men­tre altres dipu­tats inter­ve­nen des de l'estrada. En fos cons­ci­ent o no, el líder de Ciu­ta­dans expres­sava una autèntica tragèdia cul­tu­ral: la impos­si­bi­li­tat de man­te­nir un clima de silenci que és con­dició impres­cin­di­ble per al conei­xe­ment, el diàleg, la intel·ligència, l'edu­cació, la democràcia i el res­pecte als altres i a un mateix. Qui hagi cone­gut una soci­e­tat de l'Europa sep­ten­tri­o­nal sabrà fins a quin punt, amb relació a aquest silenci cívic, a l'Europa del sud anem endar­re­rits. La impos­si­bi­li­tat d'assen­tar un silenci que és molt més que un silenci matèric, expressa man­can­ces molt greus en tots els plans. I en aquest sen­tit hem dimi­tit. A les aules –des de primària fins a la uni­ver­si­tat, tot pas­sant per aules d'extensió uni­ver­sitària, en què una legió de jubi­lats no para de xer­rar pels des­co­sits–, hi ha un xivarri assu­mit, fumi­ga­dor de qual­se­vol tipus de tre­ball, atenció o cons­trucció comu­nitària del conei­xe­ment. També tots conei­xem el cas del catedràtic que, durant una con­ferència que ell no con­fe­ren­cia o durant la pre­sen­tació d'un lli­bre que ell no pre­senta, no para de xer­rar amb els que té a prop seu. Avi­sos de mòbil, xer­ra­meca als com­bois de tren, a l'avió, al metro, en un acte públic, a les habi­ta­ci­ons d'hos­pi­tal, als enter­ra­ments..., són termòmetres del nos­tre tan­ca­ment, de la nos­tra tendència al monòleg i al gust per les ulle­res cegues.