Corrandes d'exili, any 2016

L'exili, la penúria i la tris­tesa. Imat­ges que ens assal­ten, mira­des que ens fan mal, històries que són al nos­tre arbre genealògic, perquè nosal­tres també hem patit exili, penúria i tris­tesa. Els nos­tres avis, els nos­tres avant­pas­sats, també van viure-ho, molts també van fugir a l'exili, molts van haver de mar­xar per força, com escri­via Pere Quart en aquell ino­bli­da­ble poema que és Cor­ran­des d'exili: “Una nit de lluna plena / tra­muntàrem la carena / len­ta­ment, sense dir re. / Si la lluna feia el ple / també el féu la nos­tra pena.”

I és que ningú marxa a l'exili de gust, tot al con­trari. Milers de cata­lans que van defen­sar la república van aban­do­nar el país, lite­ral­ment, expul­sats amb nens petits i amb la pare­lla, des­fets, sense gai­rebé res més que la misèria, com deia el poeta: “L'esti­mada m'acom­pa­nya / de pell bruna i aire greu / (com una mare­de­deu / que han tro­bat a la mun­ta­nya).” Les dic­ta­du­res, la impotència, els con­flic­tes bèl·lics entre civils, entre famílies i amics han de ser no només sag­nants, sinó també des­es­pe­rants i des­co­rat­ja­do­res. “Perquè ens per­doni la guerra, / que l'ensagna, que l'esguerra, /abans de pas­sar la rat­lla, / m'ajec i beso la terra / i l'aca­rono amb l'espat­lla.” El des­con­sol i el cor fet a miques, perquè ahir ho patíem nosal­tres en la pròpia pell i avui ho sofrei­xen a Síria i a massa racons de món, una mateixa sen­sació, una història repe­tida: “A Cata­lu­nya deixí / el dia de ma par­tida / mitja vida con­dor­mida; / l'altra mei­tat vingué amb mi / per no dei­xar-me sens vida. / Avui en ter­res de França / i demà més lluny pot­ser, / no em moriré d'enyo­rança / ans d'enyo­rança viuré.” Apa­reix la nostàlgia, l'enyor, perquè t'expul­sen a des­grat de casa, t'han d'assal­tar els records que guar­des a la retina. “En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / qua­tre pins un bosc espès, / cinc quar­te­res massa terra. / Com el Vallès no hi ha res. / Que els pins cenyei­xin la cala, / l'ermita dalt del pujol; / i a la platja un ten­de­rol / que bate­gui com una ala.” Es així de cru i de dur: et fan fora del teu país, aban­do­nes la misèria i et tro­bes uns mise­ra­bles, que en lloc d'aju­dar-te et fan la vida impos­si­ble. Ha de ser depri­ment, deso­la­dor i inac­cep­ta­ble. Són els exi­lis d'ahir i d'avui, són les desgràcies de sem­pre que tan sols can­vien de pro­ta­go­nis­tes.

Mal­grat tot, els humans tenim sem­pre un bri d'il·lusió, és el motor que ens manté dem­peus, que, con­tra pronòstic, refà les feri­des. “Una espe­rança des­feta, / una recança infi­nita. / I una pàtria tan petita / que la somio com­pleta.” Que cadascú faci allò que pugui, fem entre tots allò que ens per­me­tin les nos­tres cir­cumstàncies, alcem la veu, que res­so­nin les nos­tres consciències, aju­dem qui ho neces­sita i fem-ho ara mateix, sense demora. Fem-ho per ells i també per nosal­tres, perquè mai més cal­gui relle­gir amb ver­go­nya aquest poema de Pere Quart que, malau­ra­da­ment, és d'una actu­a­li­tat que col­peix. És la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat i hem d'assu­mir-la.