Tribuna
Corrandes d'exili, any 2016
L'exili, la penúria i la tristesa. Imatges que ens assalten, mirades que ens fan mal, històries que són al nostre arbre genealògic, perquè nosaltres també hem patit exili, penúria i tristesa. Els nostres avis, els nostres avantpassats, també van viure-ho, molts també van fugir a l'exili, molts van haver de marxar per força, com escrivia Pere Quart en aquell inoblidable poema que és Corrandes d'exili: “Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena / lentament, sense dir re. / Si la lluna feia el ple / també el féu la nostra pena.”
I és que ningú marxa a l'exili de gust, tot al contrari. Milers de catalans que van defensar la república van abandonar el país, literalment, expulsats amb nens petits i amb la parella, desfets, sense gairebé res més que la misèria, com deia el poeta: “L'estimada m'acompanya / de pell bruna i aire greu / (com una marededeu / que han trobat a la muntanya).” Les dictadures, la impotència, els conflictes bèl·lics entre civils, entre famílies i amics han de ser no només sagnants, sinó també desesperants i descoratjadores. “Perquè ens perdoni la guerra, / que l'ensagna, que l'esguerra, /abans de passar la ratlla, / m'ajec i beso la terra / i l'acarono amb l'espatlla.” El desconsol i el cor fet a miques, perquè ahir ho patíem nosaltres en la pròpia pell i avui ho sofreixen a Síria i a massa racons de món, una mateixa sensació, una història repetida: “A Catalunya deixí / el dia de ma partida / mitja vida condormida; / l'altra meitat vingué amb mi / per no deixar-me sens vida. / Avui en terres de França / i demà més lluny potser, / no em moriré d'enyorança / ans d'enyorança viuré.” Apareix la nostàlgia, l'enyor, perquè t'expulsen a desgrat de casa, t'han d'assaltar els records que guardes a la retina. “En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res. / Que els pins cenyeixin la cala, / l'ermita dalt del pujol; / i a la platja un tenderol / que bategui com una ala.” Es així de cru i de dur: et fan fora del teu país, abandones la misèria i et trobes uns miserables, que en lloc d'ajudar-te et fan la vida impossible. Ha de ser depriment, desolador i inacceptable. Són els exilis d'ahir i d'avui, són les desgràcies de sempre que tan sols canvien de protagonistes.
Malgrat tot, els humans tenim sempre un bri d'il·lusió, és el motor que ens manté dempeus, que, contra pronòstic, refà les ferides. “Una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita / que la somio completa.” Que cadascú faci allò que pugui, fem entre tots allò que ens permetin les nostres circumstàncies, alcem la veu, que ressonin les nostres consciències, ajudem qui ho necessita i fem-ho ara mateix, sense demora. Fem-ho per ells i també per nosaltres, perquè mai més calgui rellegir amb vergonya aquest poema de Pere Quart que, malauradament, és d'una actualitat que colpeix. És la nostra responsabilitat i hem d'assumir-la.