Processons tristes

No hi ha actualitat sense un bon tros de polèmica. La cansalada de l'olla. La cultura de les tertúlies ho envaeix tot i, per tant, cal traure punta a qualsevol punt d'atenció. A Catalunya aquests dies la desfilada de la Legión –els “novios de la muerte”– en dues processons ha provocat agres disputes. L'oprobi del nacionalcatolicisme encara cueja. Els nacionals sempre han estat ells. I l'altar i l'espasa a Castella sempre han cavalcat junts. Qui tingui un bri de memòria recordarà que en moltes ciutats d'aquesta part del litoral ibèric, a imitació de l'interior, l'exèrcit protegia la processó del Corpus. Els soldats –amb casc i baioneta armada– prenien els flancs de la comitiva i custodiaven la custòdia. Però la del Corpus, almenys, era una processó d'estiu, menys dramàtica que les de primavera. Originari, com és aquest cronista, de la inquietíssima república de València, les agrors de la Setmana Santa incomoden el personal. Els valencians som un poble més festiu que trist. El tòpic és bo. Allà el llibre de Don Miguel de Unamuno Del sentimiento trágico de la vida és només una referència escolar obligada. No és estrany, considerant que a València no es peca. El refranyer ho constata amb alegre inconsciència. No hi ha pecats de sexe: “Dels pecats del piu, Nostre Senyor se'n riu.” Ni de taula: “Pecat de gola, Déu el perdona.” I dels altres, la meitat de la meitat: “Pecat amagat, mig perdonat.” Sense pecats no cal tanta processó ni penitència. Ni cal tampoc la legió. Ni allà ni ací.