Respecte

Fa poc menys d'una set­mana va cau­sar una certa per­ple­xi­tat i també indig­nació el fet que, en relació amb l'atemp­tat a l'aero­port de Brus­sel·les per­pe­trat per Estat Islàmic, una diver­si­tat de dia­ris occi­den­tals (i no pre­ci­sa­ment tots sen­sa­ci­o­na­lis­tes) publi­ques­sin en por­tada (o si no a l'inte­rior) una foto­gra­fia de dues dones feri­des: una parla per telèfon mòbil, de manera que pot supo­sar que avisa que ha sobre­vis­cut, i l'altra, amb sang a la cara i una expressió ado­lo­rida, té la roba espar­ra­cada a causa de l'explosió. Cer­ta­ment, la imatge pot dur a una reflexió sobre el trac­ta­ment mediàtic de la violència (de l'hor­ror) pel que fa a les seves vícti­mes. Pot­ser, però, va sor­pren­dre el fet que les vícti­mes són occi­den­tals, com nosal­tres, i que eren mos­tra­des de la mateixa manera que, a vega­des en cir­cumstàncies més extre­mes i fins en els casos de cadàvers, apa­rei­xen als mit­jans les vícti­mes d'atemp­tats, guer­res
i con­flic­tes que s'esde­ve­nen en llocs més dis­tants que s'han refe­rit com del Ter­cer Món. Pot­ser també hauríem de refle­xi­o­nar sobre si, en el cas de les
vícti­mes “dis­tants”, ens hem acos­tu­mat al mateix poc res­pecte que cre­iem que es va tenir amb les dues dones feri­des a l'aero­port de Brus­sel·les. És allò que hi ha vícti­mes de pri­mera o de segona i ter­cera. Com, d'altra banda, també ho pot fer pen­sar nova­ment el trac­ta­ment mediàtic occi­den­tal a la matança de
famílies cris­ti­a­nes en un parc de la ciu­tat de Lahore, al nord del Pakis­tan.
Hi ha hagut a prop d'un cen­te­nar de vícti­mes, mol­tes de les quals dones i nens, però la notícia ni tan sols han ocu­pat la por­tada de molts dia­ris (i, si ho ha fet, no d'una manera cen­tral) i tam­poc els infor­ma­tius tele­vi­sius van fer-ne una atenció pre­fe­rent. Aquesta és una altra mos­tra de poc res­pecte. No som Lahore? La nos­tra “huma­ni­tat” té una limi­tació geogràfica? Ho podem saber prou, que no és només una distància geogràfica.