Res a celebrar

Avui es compleixen exactament deu anys de l'aprovació del darrer Estatut d'Autonomia de Catalunya. Ningú no se n'hauria recordat, però algú ha tingut la infeliç idea d'entrevistar el més infeliç encara José Luis Rodríguez Zapatero per perdre el temps. El líder polític espanyol més inconsistent de la democràcia ha tingut la barra de quilo de reivindicar-ne el text i assegurar que el conflicte que enfronta Catalunya i l'Estat –espanyol, no cal dir-ho– es podria encarrilar tornant al punt de partida. Una ocurrència tan estúpida com la pretensió que la motiva. L'experiència ha de servir per a alguna cosa. Però n'hi ha que no n'aprenen mai. O que sí que n'aprenen però persisteixen en l'error perquè la seva vida política tingui algun sentit. L'Estatut vigent a Catalunya és un oxímoron. Perquè, en realitat, mai ha estat vigent. Els primers quatre anys, abans de la sentència del Constitucional, el govern de Zapatero se'n va desentendre. Va ser la Generalitat qui el forçava sense gaire èxit. La sentència del Constitucional del 2010 el va convertir en paper mullat i després el govern de Mariano Rajoy s'hi va eixugar les parts més nobles. El problema de l'Estatut no vigent és que els qui no hi creien no el reivindiquen i els qui hi creien, encara menys. Què és un instrument polític sense utilitat política? Un mal record, un enganyabovos, un parany, un paper d'estrassa. Zapatero no n'ha après res. Els catalans n'han après que no compta la llei sinó qui mana. I ací manen ells. Encara...