La farsa i la tragèdia

Si després de viure la història com una tragèdia s'està con­dem­nat a reviure-la com una farsa, no és estrany que en aquest país de tragèdies les far­ses es repe­tei­xin una i altra vegada. A Pala­folls i a l'Hos­pi­ta­let en vam poder con­tem­plar dues d'impres­si­o­nants, en el seu sen­tit més ampli. Els virils i pia­do­sos homes de la Legió, empe­sos per for­ces tan pode­ro­ses com Déu i la pàtria, van des­a­fiar les pro­hi­bi­ci­ons i van des­fi­lar entre una gen­tada que els vic­to­re­java i evo­cava mites encara més inqui­e­tants. Ja sabem que ara quan s'esmenta Set­mana Santa es pensa en pro­moció turística i que ens cen­trem més en els ritu­als que en les litúrgies; i també que les tra­di­ci­ons man­te­nen sem­pre una deter­mi­nada inèrcia i que els antropòlegs afec­ci­o­nats i qual­se­vol espe­rit sen­si­ble a la força expres­siva i visual de les pro­ces­sons, hi pot tro­bar gràcies indis­cu­ti­bles, però no sem­pre és fàcil des­lliu­rar-se de les apren­si­ons, dels recels i de la con­vicció que tot aquest con­glo­me­rat de casu­lles, cucu­ru­lles i uni­for­mes, i aquesta reli­gi­o­si­tat tor­tu­rada i espessa, beu de les aigües més tèrbo­les de la nos­tra història. Espe­ci­al­ment quan es pensa que, en gene­ral, és con­ve­ni­ent dis­tin­gir les llums de les ombres. Ara mateix, la Legión Española deu ser per­fec­ta­ment cons­ti­tu­ci­o­nal i el dis­curs ofi­cial, quan s'hi refe­reix, ens deu par­lar de mis­si­ons de l'ONU o de l'OTAN i de for­ces paci­fi­ca­do­res i huma­nitàries, però aquest és un cos fun­dat per Millán Astray –el de Viva la muerte! i Muera la inte­li­gen­cia!– i això ine­vi­ta­ble­ment impri­meix caràcter. Res com escol­tar els seus mem­bres o visi­tar les seves pàgines a inter­net per poder ava­luar-los ínte­gra­ment, i ava­luar les misèries de la tran­sició política i per con­ver­tir-te final­ment en un par­ti­dari entu­si­asta d'una segona tran­sició que impulsi les polítiques de memòria històrica que reque­reix el futur de les cri­a­tu­res d'aques­tes ter­res. En una guerra civil més que per modi­fi­car una fron­tera es lluita per gua­nyar un món. En gene­ral i sim­pli­fi­cant, com es fa en les lec­tu­res històriques, uns llui­ta­ven per Déu, la tra­dició, per Espa­nya, i els altres, per la lli­ber­tat, la justícia social i la democràcia. S'ha de fer un inven­tari del dolor i plo­rar tots els morts i deter­mi­nar quan­ti­ta­ti­va­ment i qua­li­ta­ti­va­ment els actes d'uns i altres, i exhu­mar les fos­ses comu­nes que encara s'escam­pen per la Península i anul·lar les sentències il·legítimes i recla­mar la veri­tat, la justícia i la repa­ració, però, sobre­tot, s'han de fixar les veri­tats històriques. I és pre­ci­sa­ment perquè no s'ha fet que encara seguim con­tem­plant far­ses i tement que es con­ver­tei­xin en tragèdies.