L'acord de la vergonya

Dilluns començà a apli­car-se l'acord subs­crit per la UE per retor­nar a Tur­quia totes les per­so­nes arri­ba­des a Grècia a par­tir del 20 de març i que no tin­guin dret a pro­tecció inter­na­ci­o­nal. La UE con­si­dera Tur­quia un “país ter­cer segur” per als sol·lici­tants d'asil i, per tant, els refu­gi­ats hau­rien de fer els tràmits a Tur­quia. Tan­ma­teix, Naci­ons Uni­des i dife­rents ONG no ho con­si­de­ren així, i Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal (AI) ha denun­ciat Ankara per devo­lu­ci­ons forçades de refu­gi­ats que han estat obli­gats a tor­nar a Síria. Brus­sel·les s'ha com­promès a com­pen­sar Tur­quia amb 6.000 mili­ons d'euros fins al 2018 perquè es faci càrrec dels refu­gi­ats i els garan­teixi la sani­tat, l'edu­cació i un permís de tre­ball; a eli­mi­nar en un futur el visat per als ciu­ta­dans turcs que viat­gin a països de la UE, i a obrir una nova ronda de nego­ci­a­ci­ons per acce­le­rar l'adhesió de Tur­quia a la UE. L'acord inclou una clàusula mit­jançant la qual la UE pot retor­nar a Tur­quia tots els refu­gi­ats siri­ans que no hagin sol·lici­tat –o no els hagi estat con­ce­dit– el dret d'asil a canvi d'adme­tre un nom­bre igual de siri­ans que l'hagin sol·lici­tat des de Tur­quia. La clàusula no inclou ni refu­gi­ats ira­quians, ni eri­treus que també fugen de la guerra. Així, dilluns pas­sat sal­pa­ven de l'illa de Les­bos dos fer­ris amb 202 refu­gi­ats en direcció a la ciu­tat turca de Dikili i un altre des de l'illa de Quios amb una sei­xan­tena més de per­so­nes. Els retor­nats eren immi­grants o refu­gi­ats del Mar­roc, el Pakis­tan, Ban­gla­desh, Sri Lanka, el Congo...

AI ha qua­li­fi­cat l'acord de defectuós, immo­ral i il·legal. I, sens dubte, un acord per exter­na­lit­zar la crisi dels refu­gi­ats a canvi de pres­ta­ci­ons econòmiques incom­pleix clara­ment la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans (desem­bre de 1948), que en els arti­cles 9 i 14 dis­posa que “ningú no serà detin­gut, empre­so­nat o des­ter­rat” i que “en cas de per­se­cució, tota per­sona té dret a cer­car asil, i a gau­dir-ne, a qual­se­vol país”. També con­culca les Con­ven­ci­ons de Gine­bra, que garan­tei­xen la pro­tecció de les per­so­nes civils en temps de guerra i, àdhuc, la Carta Fun­da­ci­o­nal de Naci­ons Uni­des, que rea­fir­mava “la fe en els drets fona­men­tals de l'home, en la dig­ni­tat i el valor de la per­sona humana, en la igual­tat de drets d'homes i dones i de les naci­ons grans i peti­tes”, i que, implícita­ment, reco­nei­xia la neces­si­tat de sal­va­guar­dar aquests drets en qual­se­vol cir­cumstància, inclosa la dels refu­gi­ats o exi­li­ats a causa de con­flic­tes armats. Con­culca igual­ment l'espe­rit dels “pares fun­da­dors” de l'actual UE que mal­da­ven per cons­truir un espai de pau, soli­da­ri­tat i ajuda mútua. Pot­ser cal recor­dar que el pro­jecte de cons­trucció euro­peu ini­ciat amb el Trac­tat de Roma (1957) neix de la mala consciència (el con­ti­nent de les Llums i la Il·lus­tració ha estat també el dels més per­ver­sos som­nis de la raó donant lloc a les dues barbàries –les dues guer­res mun­di­als– més ter­ri­bles de la història) i de la neces­si­tat de no repe­tir l'hor­ror de la guerra. Així, doncs, en l'acord bila­te­ral amb Tur­quia la UE mos­tra la seva cara més ego­ista, mes­quina i insen­si­ble.

Aquest mes de març l'ACNUR comp­ta­bi­lit­zava 4.815.868 refu­gi­ats siri­ans, dels quals 2.715.789 a Tur­quia (1 refu­giat per cada 28 habi­tants), 1.067.785 al Líban (1 per cada 4) i 639.704 a Jordània (1 per cada 10). La UE té sis vega­des més població que els tres països esmen­tats junts, el seu PIB per càpita (34.147,5 euros) més que tri­plica el de Tur­quia i el Líban i mul­ti­plica per set el de Jordània. Això no obs­tant, posa tra­ves a l'admissió de refu­gi­ats.

Memòria molt curta, la nos­tra, que ha obli­dat el tràgic exili repu­blicà espa­nyol, els exi­lis euro­peus de la post­guerra mun­dial i la deriva fei­xista, exclo­ent i xenòfoba de l'Europa d'entre­guer­res que va desem­bo­car en la Segona Guerra Mun­dial. Avui el total de des­plaçats iguala la xifra (60 mili­ons) que exis­tia el 1945. D'acord amb la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal i els valors en els quals s'assenta la cons­trucció euro­pea, cal, doncs, rebel·lar-se per posar fi a la ver­go­nya d'aquest acord. La UE no sub­sis­tirà com a pro­jecte de futur soli­dari si no és capaç de trac­tar amb dig­ni­tat i gene­ro­si­tat els refu­gi­ats que tru­quen a la seva porta fugint de la guerra. En el cas de l'Estat espa­nyol, encara s'ha anat més lluny negant, sobre la base d'un denun­ci­a­ble sen­tit auto­ri­tari del poder, la pos­si­bi­li­tat de la soci­e­tat civil i de les ins­ti­tu­ci­ons autonòmiques i locals d'aco­llir refu­gi­ats.