Els que hi creuen

La mort de Johan Cruyff i l'allau de reco­nei­xe­ments poste­ri­ors abso­lu­ta­ment meres­cuts ha posat en evidència alguns gri­nyols soci­als. Més enllà dels dro­pos que no van res­pec­tar el minut de silenci al Camp Nou, les difi­cul­tats de guar­dar una mínima cor­te­sia es per­ce­ben a tot arreu (tren, con­ver­ses, dinars, con­ferències, reu­ni­ons...). Al cos­tat de tot això queda el cos­tum de mul­ti­pli­car hiperbòlica­ment les llo­an­ces un cop algú s'ha mort. Només quan s'ha mort. La figura ico­no­clasta i con­tes­tatària que va ser Cruyff por­tava de bra­cet un dir el que li pas­sava pel bar­ret. Agradés o no. I això, que en certa manera és un no seguir el ramat, sovint inco­moda.

A banda del petit detall que el vídeo del Camp Nou podria haver repas­sat el seu pas com a juga­dor –i haver-se ager­ma­nat amb l'Ajax–, els home­nat­ges, bo i sent meres­cuts, sem­bla que han de ser a par­tir de mort. Quina gràcia té? De manera molt dife­rent, diria que una mena d'espe­rit d'això –i també de doble moral– es va repe­tir amb la mort de l'expre­si­denta d'Òmnium Cul­tu­ral, Muriel Casals.

Fa l'efecte que en aquest meca­nisme post­mor­tem hi actua, també, alguna cosa que es dóna en una altra cir­cumstància: la neces­si­tat d'un títol, d'una eti­queta, d'una tar­geta de pre­sen­tació com més pública i notòria millor perquè s'esten­gui el reco­nei­xe­ment com una taca d'oli. Un efecte de mime­tisme. Fins que no esdevé el màxim diri­gent del par­tit o del govern, el polític local o comar­cal no rep les abraçades i l'interès d'aquells que sem­pre l'havien cone­gut. Aquesta soci­e­tat parla molt del talent, però en massa oca­si­ons en parla només per aplau­dir-lo quan ja ha fet el cim. I no per donar-li la mà i fer-lo créixer. Les opor­tu­ni­tats no es pot dir que es rega­lin a cada can­to­nada i, en canvi, quan el cel ja és net i clar, el copet a l'esquena és gra­tis. El mèrit és d'aquells que, molt abans dels fas­tos, ani­men, aju­den i agom­bo­len una apti­tud, una dis­po­sició, una pos­si­bi­li­tat, por­tats per la pròpia per­cepció de les coses. La diferència entre els que hi cre­uen i els que no.