Meditacions mundanes

Xer­ra­meca. Encara ara, a aques­tes altu­res de la comèdia madri­le­nya, hem de sen­tir dir als cre­tins habi­tu­als pels mit­jans de comu­ni­cació també habi­tu­als que, en les pas­sa­des elec­ci­ons del 20 de desem­bre, la soci­e­tat espa­nyola va donar un mis­satge clar a favor dels pac­tes. Per­doni, com diu? Quin mis­satge? Tot­hom va votar el que va voler. L'únic mis­satge que es va donar és el resul­tat clar de cada un dels par­tits. Si no poden gover­nar no és pas un pro­blema del votant que s'ha mani­fes­tat per l'opció que més li venia de gust. De fet, la majo­ria de votants con­si­dera algun dels pac­tes que es per­fi­len com a anti­na­tu­rals, i en resul­tarà, indub­ta­ble­ment, el càstig per a alguna opció política o pot­ser per a totes. Per tant, prou de dir que la soci­e­tat està a favor dels pac­tes. Com a molt, diguem que la soci­e­tat espa­nyola està frag­men­tada política­ment. I prou. La resta són espe­cu­la­ci­ons per omplir hores de ràdio i tele­visió o pàgines de dia­ris nor­mals, o sigui, els de paper. Els altres, els digi­tals, només són la fas­ci­nació esnob cap a un pro­ducte on tre­ba­lla gent mal pagada i que sol tenir un resul­tat lleig, poc o gens con­tras­tat i, sovint, dolent.

Gos­sos. Un cop fetes ses neces­si­tats, veig una senyora que torca amb un bocí de paper els dar­re­res d'un dels seus dos gos­sos, el qual remuga incon­for­mista. Em pre­gunto si aquesta bona dona faria el mateix amb els pares pro­pis i d'edat pro­vecta o altres fami­li­ars neces­si­tats d'aten­ci­ons sem­blants, o bé, com sol pas­sar, els des­a­ria en alguna residència perquè un altre fes allò que ella fa dili­gent­ment a un dels seus gos­sets. La fal·lera actual per tenir un ca de com­pa­nyia només és l'efecte visi­ble d'una dege­ne­ració humana. Hem clau­di­cat de tenir paciència i com­prensió envers els nos­tres sem­blants i ens esti­mem més la com­pa­nyia d'un ani­mal de qua­tre potes, tot con­fo­nent aquesta seva obe­di­ent i sub­misa fide­li­tat ins­tin­tiva amb amor incon­di­ci­o­nal. Mol­tes dones divor­ci­a­des han can­viat la pare­lla per un gos. I el que és més pre­o­cu­pant: li han posat el nom del seu ex.

Femi­nisme res­clo­sit. No em puc treure del cap la imatge d'una bona dona que, en ser pre­gun­tada a la tele­visió fa cosa de tres mesos sobre què pen­sava del govern Puig­de­mont, la pri­mera i pràcti­ca­ment única valo­ració va ser: “No hi ha pari­tat.” No vaig patir un ictus perquè Déu Pare no ho va voler. Que fos­sin les per­so­nes ade­qua­des per al càrrec es veu que era quel­com secun­dari o ter­ci­ari. Per aquesta ter­tu­li­ana d'idees fixes, cinc de tretze no és prou pari­tari. Pot­ser sis o set hau­ria estat més enra­o­nat. Quan el femi­nisme està a un pas de l'estu­pi­desa deixa de fer un favor als drets de les dones i comença a ser un per­ju­dici social.

Un pre­si­dent d'un cone­gut club de bàsquet català va haver de fer mans i mànigues per poder posar una dona a la junta ges­tora, perquè totes les dones rela­ci­o­na­des amb l'esport del seu vol­tant no en volien saber res. Això sí, tot just ell va arri­bar a la pre­sidència, tot de fèmines li retre­ien: “Ves si no ficaràs cap dona a la junta!” Els par­tits polítics hau­rien d'expli­car sense embuts com han de forçar les coses ficant dones que ningú no vol­dria tenir per paren­tes en llocs clau de les seves llis­tes perquè resulta que no tenen prou senyo­res afi­li­a­des. Si hi ha poques dones en la política o en els esports, podria ser que fos perquè no els interessa? Forçant la màquina no s'acon­se­gueix la igual­tat de drets. Per cert, no es parla mai de la igual­tat de deu­res i d'obli­ga­ci­ons, pot­ser perquè és des­a­gradós i no es pot dir que una dona pot arri­bar a ser tan o més inútil que un home.

Bocins d'història. El dis­sabte 15 de setem­bre del 1923, dos dies després del cop d'estat de Primo de Rivera, un grup de joves eufòrics enar­bo­rant una ban­dera espa­nyola es va con­cen­trar a la plaça de Cata­lu­nya de Bar­ce­lona per mani­fes­tar la seva adhesió al nou règim i recla­mar-li que apliqués una
política deci­dida con­tra el sepa­ra­tisme català.

No han pas­sat ni cent anys quan un altre grup de gent, majo­ritària­ment no tan jove, però amb el mateix tarannà, enar­bo­rant ban­de­res espa­nyo­les i, fins i tot, més d'una de cata­lana –per tant, alguna cosa hem gua­nyat– s'han con­cen­trat el 12 d'octu­bre del 2014 i el 2015 a la mateixa plaça de Cata­lu­nya per mani­fes­tar la seva adhesió a “una, grande y libre” tot cri­dant eslògans molt ben rumi­ats: “Que arda, que arda, la ban­dera este­lada” o bé “Artur Mas, cámara de gas”. Pas­sen els anys, però els cos­tums roma­nen. Mal­grat tot, per molt que triïn una plaça que porta el nom de Cata­lu­nya, la seva cata­la­ni­tat és tan ele­vada com el meu sen­ti­ment marcià.