Desmuntant Polònia

Dijous al vespre més de set-centes mil persones es van enganxar al Desmuntant Polònia, el documental que explicava “tota la veritat” darrere dels deu anys d'un dels millors programes de la història de TV3. Quanta alegria que transmetien, quantes bones idees, quin ambient de complicitat entre actors i víctimes. Quin orgull i quin plaer poder disfrutar de tot això a la televisió pública del meu país. I quines ganes de servir a la societat parlant de tot sense embuts ni autocensura, sense preguntar-se ni un segon si a l'establishment li semblaria bé. I quanta capacitat de ser transversals, d'aconseguir que hi sigui tothom i que tothom “rebi” a parts iguals, sense ser sectaris, pensant en gran... I quanta creativitat i quanta autoexigència per superar tots els reptes que marca l'accidentada agenda política en un país on tot passa en dimecres a la nit. I quines ganes de mirar el món, per aprendre-ho tot, sí, però també per intentar ser els millors sense complexos. I quantes ganes de mirar el futur i voler ser més i voler ser millors. Sense mandra i amb la màxima ambició.

El Polònia d'avui entronca com cap altre programa amb la tradició de sàtira política del catalanisme, amb les noucentistes L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, publicacions que eren un instrument polític de primer ordre i que van ser silenciades per la imposició franquista. I recull l'herència també del ¡Cu-Cut!, de qui tothom recorda els acudits de Junceda que van fer que l'exèrcit espanyol assaltés i destrossés la redacció a principis de segle passat. O amb la revista republicana El Xut i tantes altres publicacions que, abans de Franco, feien de Catalunya un país normal.

Avui, Polònia ens connecta amb aquella tradició, però també amb la sàtira política dels països més avançats i lliures del món. Polònia ens fa sentir un país normal i un país millor. Tant de bo les estructures d'Estat que estem construint tinguin la mateixa transversalitat, valentia i professionalitat que el Polònia de Toni Soler i companyia.