Europa demana estabilitat

Catalunya és avui una societat diversa, multicultural i oberta que ha esdevingut excepcional a Espanya perquè cap altra comunitat ha passat la prova d'integrar un nombre d'immigrants la descendència dels quals a hores d'ara significa un 50% de la seva població. Mai no sabrem si alguna altra regió o comunitat –natural- espanyola– hauria sabut fer quelcom semblant amb tanta cordialitat, respecte a la diversitat i convivència democràtica. I el senyor Sánchez parlant de “crisi de convivència”... Una part dels nouvinguts a Catalunya no mostren predisposició a acceptar la idiosincràsia pròpia del país que ells mateixos han escollit. Es tanquen en cercles reaccionaris i tendeixen a l'empobridora imposició de l'“esto también es España”. I tècnicament no els manca la raó. Això sí, la seva terra natal és especial, diferent, i ni tocar-la. També són molts els forans que han fet de Catalunya la seva terra tot i que enyoren la seva; n'hi ha que se senten exclusivament vinculats a Espanya, i d'altra banda augmenta el nombre de pobladors, nouvinguts o autòctons, que se senten disgustats –per dir-ho suaument– amb els governs espanyols i es volen separar. Aquesta plural i rica societat catalana es manifesta en tres grups amb anhels diferents: l'un, a favor d'una Catalunya independent; l'altre, que s'hi troba bé, amb l'estatus actual, i un tercer que voldria millorar les relacions amb Espanya. És el model esdevingut a Catalunya millor o pitjor que el d'altres comunitats? No ho sé. Però aquesta exemplar mescladissa de voluntats i cultures no es dóna a comunitats on encara mantenen els seus originaris caràcters, costums i maneres de fer sense alterar. Voler confondre, senyor Sánchez, l'enriquidora pluralitat d'opinió que tenim a Catalunya amb “crisi de convivència, ruptura o fractura social”, és un error massa greu. Pica ferro fred.

La història mil·lenària, els històrics i actuals greuges, la constant exhibició d'hegemonia i menyspreança o la nefasta política dels governs espanyols legitimen el descontentament social que demana un canvi radical en la relació amb Espanya. Si a més l'economia catalana a Espanya i a Europa és d'una magnitud considerable, podrem concloure que aquest petit país és un ull de poll a la política espanyola i europea si el govern central no fa política amb majúscules. Mentrestant, l'interessat i atàvic establishment del centre espanyol es capfica a repetir la lletania que la “crisi de convivència, ruptura o fractura social” és evident, que l'independentisme –democràtic– vol trencar Espanya, que les pensions trontollen o que esdevindrem engrunes. Mentre passen la pesada lletania, dèiem, la realitat històrica, geoestratègica i econòmica catalana mostra que aquesta regió és molt important per a Europa. I Europa, que és conscient del problema, para molta atenció. Però aquí continua la festa amb desqualificacions, amenaces institucionals, imputacions, denúncies, cataclismes... Ja no és el “català emprenyat” d'en Juliana. L'enuig és institucional: “Si volen que m'agenolli, m'agenollo. Però que paguin” –eren diners catalans retinguts a Madrid en demostració de testosterona i poder–. Europa –els mercats– demana estabilitat. Algú creu de debò que les ineficients polítiques socials i econòmiques dels governs espanyols que ens han portat on som són garantia d'estabilitat per Europa? A Espanya un de cada tres nens viu en la pobresa...

Europa –els mercats– el que vol és cobrar el deute espanyol. Se li'n refot, si paga Espanya, Catalunya o ambdues a parts. I necessita una estabilitat que Espanya no li pot oferir perquè no disposa d'un programa econòmic dinàmic i de desenvolupament propi, i perquè bàsicament depèn de factors econòmics exògens com l'abaratiment del petroli, l'augment del turisme, el tipus d'interès del deute o la política monetària del Banc Central Europeu. L'atur, l'endeutament i la nul·la habilitat política espanyola per abordar el problema que té amb Catalunya la fan vulnerable i això pot perjudicar Europa. Catalunya és un 20% del PIB espanyol, i Europa vol cobrar.

Les nacions sense estat són una pedra a la sabata dels estats amb l'ADN jacobí, com França i Espanya. Són un destorb perquè podrien alterar l'statu quo de l'establishment europeu. I el diner, com el poder, és gandul de mena. Però aquestes nacions exigeixen els seus drets i voluntats, i no seran silenciades. Per emmudir un grup social i que esdevingui sotmès i amansit, cal fer-li oblidar la seva història, la seva identitat: despersonalitzar-lo. I això no és fàcil enlloc, i menys a les democràcies occidentals. En ser realitats inqüestionables, tard o d'hora –com més aviat millor per a l'estabilitat– se les ha d'escoltar. Desmentir la realitat no és possible, i menys al segle XXI. Les evidències i la història no es poden discutir ni amagar perquè la mateixa democràcia és una trampa per a qui les vulgui negar. Escòcia, Flandes, Baviera, Catalunya... Europa es desmunta. I si guanya en estabilitat?

P.S. Diu el senyor Sánchez que no preveu reconèixer Catalunya com a nació. En canvi reconeixerà la “singularitat de la societat catalana”. Això vol dir que no considera singulars els altres pobles d'Espanya? Si és així, ens explicarà on rau la nostra singularitat? A alguna peculiaritat anatòmica, raresa o actitud...? Senyor Sánchez, reconegui el que vulgui, però vostè mai no podrà decidir què o qui és una nació.