Alcaldessa

Quan encara no fa un any de les eleccions municipals, ja han fet un film en

honor de qui presideix l'Ajuntament de la capital de Catalunya. Algú imagina què hauria passat si Pasqual Maragall o Xavier Trias, tan bon punt agafada la vara de batlle, haguessin encarregat un reportatge a fi i efecte d'enaltir la pròpia figura? Deu ser cosa de la nova política: els líders perden el sentit del ridícul, i els ciutadans, la capacitat de reaccionar. En una escena promocional, datada deu mesos abans de les eleccions, apareix la protagonista confessant la seva “gran por” que no li agradi “estar en una plataforma política, ni ser candidata ni ser alcaldessa”. I la possibilitat que ella no agradi, no li ha passat pel cap? El culte a la personalitat és propi de règims despòtics, i el moviment bolivarià s'hi fa molt. En aquest cas, primer van ser molts minuts de telenotícies i molts panegírics entonats per tertulians sense escrúpols; ara, aquest film que abocarà en el personatge dosis insofribles de sentimentalisme mentre representants ben triats del populatxo entren en èxtasi. Què vindrà després? Si recordem que ha accedit a l'alcaldia només amb 11 d'un total de 41 regidors, el límit és la imaginació. Hi ha molt de dèficit democràtic i de submissió informativa en el seu triomf. No resistiria una oposició política ni una entrevista en què no li toleressin tocades de violí i li exigissin respostes clares i concretes; però d'això no n'hi ha. Massa gent disposada a aplaudir-li la vella vocació de ser una mala actriu de repartiment.