L'ANC, tothom suma

L'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC) no és un movi­ment social nor­mal. Ni seria un par­tit polític nor­mal. El moment polític excep­ci­o­nal que viu el país fa que hi hagi un movi­ment social excep­ci­o­nal. Ara, l'ANC tindrà un secre­ta­riat de 77 mem­bres i m'atre­vi­ria a dir que hi haurà almenys una qua­ran­tena de sen­si­bi­li­tats ben dife­rents en el seu si. És un dels seus èxits. I un dels seus grans perills. Per això, i aquí vaig, no es poden lle­gir els resul­tats d'ahir com els lle­gei­xen els ana­lis­tes polítics tra­di­ci­o­nals. Però, en tot cas, és cert que quan hi ha divisió en un movi­ment o quan es vol cas­ti­gar la cúpula d'un par­tit, els dele­gats, mili­tants, les bases, tenen una eina molt pode­rosa: un vot de càstig a l'informe de gestió. Ahir, a Man­resa, 1.970 dele­gats van votar a favor de l'informe de gestió, 27 en con­tra i 55 es van abs­te­nir. Un vot de càstig, doncs, no hi va ser.

És una obvi­e­tat que l'ANC té detrac­tors. Alguns que li bus­quen les pes­si­go­lles de mane­res que retor­cen la lega­li­tat. I, altres, que de manera ben legítima li cer­quen les con­tra­dic­ci­ons, con­tra­dic­ci­ons lògiques en un movi­ment que s'ha for­mat amb un únic però immens objec­tiu, acon­se­guir la inde­pendència de Cata­lu­nya. Si en moments de crei­xe­ment i de crisi els par­tits, els clubs, les enti­tats cul­tu­rals, es tren­quen i es divi­dei­xen, ima­gi­nin què li pot pas­sar a una enti­tat social rela­ti­va­ment nova i, encara que alguns ho neguin, en crei­xe­ment. La plu­ra­li­tat de l'ANC, entesa com a la volun­tat d'assu­mir en el seu inte­rior gent de totes les tendències polítiques, és una victòria i un risc alhora. Però la trans­ver­sa­li­tat és una de les seves armes i ho ha de con­ti­nuar sent.

Hi ha un cert interès a afir­mar que hi ha una guerra per con­tro­lar l'ANC. Que si CDC hi té els seus, que si ERC els seus, que si la CUP hi vol entrar ara... Més enllà de la lògica que els par­tits volen tenir ante­nes arreu (i arreu vol dir arreu), a mi em sem­bla més relle­vant i perillós que dins l'ANC hi ha gent, cada cop més, que no vol saber res dels par­tits, de cap. I hi ha qui els hi con­fia gai­rebé tot. I, en aquest com­pli­cat procés, tot­hom hi té un paper. Tot­hom suma.