Terrasses

Un dels atrac­tius que té la ciu­tat de Bar­ce­lona són les ter­ras­ses dels bars i res­tau­rants. Són un plaer per al via­nant, per al foras­ter i per a la comu­ni­cació humana. Però tot de sobte ens assa­ben­tem que hi ha 2.578 ter­ras­ses afec­ta­des pel règim de les distàncies. No conec la nor­ma­tiva, però tot­hom diu que és un nyap i que ningú no hi posa remei. El Gremi de Res­tau­ra­dors opina que si s'aplica la regla­men­tació de les distàncies es per­dran 4.000 llocs de tre­ball.

Per què abra­o­nar-se con­tra les ter­ras­ses, que són un plaer? Sos­pito que la cosa està rela­ci­o­nada amb l'espai públic i l'espai pri­vat. No ho podem fer com­pa­ti­ble? Jo crec que sí. És clar que les ter­ras­ses són un negoci, però amb les res­tric­ci­ons que ens vénen a sobre (6 de cada 10 per­den entre el 50% i el 100% de tau­les i cadi­res) això vol dir que les que hi sobre­vis­quin dei­xen de ser negoci i per tant tan­ca­ran.

Jo no vull una Bar­ce­lona esquerpa que posa res­tric­ci­ons a tot. Hi ha car­rils bici que, la veri­tat, moles­ten, però que són una ale­gria per als usu­a­ris, i hi ha gos­sos que poden anar sense cor­retja, tot depe­nent del caràcter de l'amo que pot ser ama­ble o agres­siu. Però, vinga, si això els fa feliços...

Quan viatjo per Europa, si fa bo, la pri­mera cosa és seure a ter­ras­ses mera­ve­llo­ses, que et donen des­cans, et refres­quen i et fan sen­tir bé.

Però és que a més, les ter­ras­ses de Bar­ce­lona són un autèntic símbol de la ciu­tat. Al barri on visc, l'Esquerra de l'Eixam­ple, les vore­res són gene­ro­ses i hi cabem tots. Que unes auto­ri­tats tan­ca­des al seu des­patx em diguin com he de ser feliç i que tot esti­gui tan lli­gat a les orde­nan­ces em decep. Jo crec, i ho dic humil­ment, que regir una ciu­tat com Bar­ce­lona exi­geix tenir sen­tit comú, pal­par el que vol la gent i apli­car nor­mes quan són necessàries però no quan no ho són.

No vull una Bar­ce­lona àrida i inhòspita, sinó aco­lli­dora i agra­da­ble. No feu malbé Bar­ce­lona, auto­ri­tats!