Monarques

Monar­quia eti­mològica­ment vol dir govern o auto­ri­tat d'una sola per­sona. En prin­cipi, un rei és un manaire abso­lut. Les monar­quies van exis­tir des de l'Edat Antiga, i les abso­lu­tes en foren el model extrem: coro­nes dures, amb més o menys cru­el­tat, gene­ral­ment sense dis­si­mu­lar-la.

Amb el pas del temps, d'aque­lla ins­ti­tució que havia per­sis­tit durant tants de segles, se'n va tami­sar el paper del rei, fent-lo reg­nar però no gover­nar: les fun­ci­ons de legis­lar pas­sa­ren a un Par­la­ment i les de govern imme­diat, a un pri­mer minis­tre i el seu gabi­net. Ens valem dels tres poders, legis­la­tiu, judi­cial i exe­cu­tiu. Els monar­ques, en el dia a dia par­la­men­tari, tenen avui el paper de san­ci­o­nar les lleis apro­va­des pels par­la­ments ele­gits pel poble i pre­si­dir cerimònies. És clara­ment fora de lloc que un monarca traci les línies de la política o inter­vin­gui en que­re­lles de poder entre par­tits. El rei o reina del Regne Unit no obre la boca en qüesti­ons polítiques. Algun rei de més al sud ho ha fet dar­re­ra­ment i ha dei­xat asto­rat tot­hom.

El rei no l'ele­geix el poble. I en una atmos­fera democràtica, aquesta ano­ma­lia fa de mal pair, no encaixa bé. Per això, en el pano­rama dels països desen­vo­lu­pats, que­den sols algu­nes monar­quies al vell con­ti­nent, la nos­tra Europa, pre­ci­sa­ment perquè és vella. Cada vegada més les monar­quies recu­len, es man­te­nen com rocs incrus­tats en l'argila del cos social. Poden ser res­pec­ta­bles els mem­bres reials només si són modèlics en l'exem­ple de dig­ni­tat i con­sistència moral. Que­den com a símbols resi­dual, i es man­te­nen en deca­dent equi­li­bri, un equi­li­bri que mal­grat tot no durarà sem­pre. La monar­quia és un sis­tema anti­quat i l'evo­lu­ci­o­nat cos social valora avui més les rea­li­tats del progrés dia a dia tri­pu­lat pels que ha esco­llit a les urnes, que no pas els símbols i les deco­ra­ci­ons.

Dar­re­ra­ment diver­sos reis i rei­nes o bé han fet per­so­nal­ment fallida en aspec­tes ètics, o mem­bres de la família han comès atza­ga­ia­des, des­vi­a­ci­ons o bar­ra­bas­sa­des, pura­ment i sim­ple­ment. No poden sor­pren­dre's, doncs, si veuen que la gent els gira l'esquena, fa mani­fes­ta­ci­ons en con­tra i els cari­ca­tu­ris­tes de premsa i guio­nis­tes de tele­visió apro­fi­ten el pastís ofert.

Entre nosal­tres, a molts els sem­blava que això de la monar­quia era un mal menor, perquè es veia com una peça sòlida al cim del país, que no el dei­xava tron­to­llar. Ara, a la vista del que passa en mol­tes famílies reials, s'han desen­ga­nyat i pas­sen a engrui­xir les files dels pro repu­bli­cans o sim­ple­ment dema­nen que des­a­pa­re­gui d'una vegada un estol de per­so­nes amb força defec­tes, que han per­dut repre­sen­ta­ti­vi­tat després de que­dar con­ta­mi­nats d'irre­gu­la­ri­tats i ja no poden ser model de ningú quan ells matei­xos han cai­gut en descrèdit. Ningú no ha de com­pa­dir-los, són per­so­nes que saben el que fan i si van fer male­ses era perquè con­fi­a­ven que l'excep­ci­o­na­li­tat del seu rang els des­lliu­ra­ria de cap inves­ti­gació. Un monarca és per­sona supera­fo­rada, ves per on.

És clar que sem­pre exis­teix un nucli, gene­ral­ment con­ser­va­dor, que advoca per la con­tinuïtat de la monar­quia; tendències així poden exis­tir en qual­se­vol sis­tema, es trac­ta­ria d'un par­tit més, monàrquic, i ja es veu­ria si mai acon­se­gui­ria prou vots per impo­sar-se.

Entre nosal­tres creix la des­a­fecció envers la casa reial i és per a molts inex­pli­ca­ble que no es pro­du­eixi la for­mació de par­tits i agru­pa­ci­ons de signe repu­blicà. Arri­bat el moment, un referèndum podria cla­ri­fi­car les coses. Pen­sem que règims de carac­terísti­ques molt sòlides s'han des­fet en un ins­tant: Gor­bat­xov amb un cop de ploma liquidà l'URSS i unes elec­ci­ons només muni­ci­pals el 1931 van por­tar a l'exili el rei Alfons XIII, rei d'Espa­nya. Costa d'enten­dre que en un sis­tema par­la­men­tari, i més si dar­re­ra­ment a l'Estat s'ha produït la cre­ació de nous par­tits, no n'hi hagi cap que porti les sigles repu­bli­ca­nes decla­ra­da­ment, excepte la històrica Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya. Com si el fet de l'existència de la corona barrés el pas a cap par­tit que aspirés a obte­nir prou empenta per arri­bar, ampli­ant el nom­bre de votants del seu pro­grama, a plan­te­jar un referèndum sobre monar­quia o república. Cal, final­ment, recor­dar qui­nes pin­to­res­ques cir­cumstàncies van por­tar l'actual monar­quia a ins­tal·lar-se a Madrid: un dic­ta­dor, il·lumi­nat segons ell mateix pel mateix Déu, ins­taura la monar­quia. Tassa i mitja. Sort que nosal­tres, a Cata­lu­nya, pas­sem de la jugada.