Balanç de la cimera

La cimera entre Carles Puigdemont i Mariano Rajoy ha estat un tràmit més. El balanç que n'han extret els uns i els altres és l'habitual. No s'han convençut de res –de res important–, però han parlat. I han parlat molt. Expliquen a La Moncloa que la reunió entre Rajoy i Pedro Sánchez va ser una martingala. Quan el president en funcions va intentar envescar el candidat socialista, Sánchez el va tallar en sec i li va dir que no tenia res a parlar. Rajoy li va contestar que, ja que eren allà, es podien prendre un cafè. El cafè va durar un quart d'hora escàs. Devia ser curt. La llet –la mala llet– corria per fora. Carles Puigdemont i Mariano Rajoy sí que van parlar. Van fer durar la conversa. Debades. El president en funcions no pot acceptar la proposta angular del seu homòleg català. Ni cap altra. En primer lloc, perquè no pot. Com ha de resoldre ara en precari propostes subalternes que sempre ha rebutjat quan estava en disposició de fer-ho? Segonament, perquè no vol. Rajoy considera per convicció constitucional que atendre les raons “dels catalans” és una humiliació innecessària i, a més, li restaria vots. Conversa de cafè, doncs, com la de Sánchez, però amb fartons. Això sí, aprofitant el 400 aniversari de la publicació del Quixot, Rajoy va obsequiar Puigdemont amb un exemplar facsímil de la segona part de l'obra. Potser vol redimir-lo. Puigdemont pot correspondre el gest enviant-li un exemplar de l'estudi que situa el naixement de Miquel de Sirvent a Xixona. Escampem la confusió!