La gran Chacón

Carme Chacón va solta i sola. Tot un caràcter. No deba­des repar­tia meda­lles i san­ci­ons cas­tren­ses emba­ras­sada. I l'exèrcit es va qua­drar. Recor­deu Agus­tina d'Aragó!, que deien. Carme Chacón ha estat habi­tu­al­ment un des­torb útil, apro­fi­tat tant pel PSC com pel PSOE. L'exmi­nis­tra juga fort. És a dir, sem­pre, des que va poder, allà al començament del 2000, ha jugat al PSOE. I va ser al PSOE on va per­dre la secre­ta­ria gene­ral con­tra Alfredo Pérez Rubal­caba per 22 vots. Una jugada en què Felipe González i Alfonso Guerra van fer el dar­rer bram de mamut. Per ara. De més madu­res rever­dei­xen. És la ter­cera vegada que Chacón s'enre­tira. Pot­ser és la dar­rera. O no. Amb el PSOE no se sap mai. En tot cas, el PSC s'ha que­dat amb un pam de nas. I en mans de Car­les Martí, que no s'esti­men. L'exe­cu­tiva soci­a­lista d'aquest cap de set­mana haurà de deci­dir si es decan­ten per un can­di­dat, que hau­ria d'ava­lar el con­sell naci­o­nal, o per primàries. Per evi­tar-se el tràngol Martí, sem­pre poden apel·lar a l'extra­vagància de la situ­ació espa­nyola. Senyora Chacón, aques­tes coses no es fan amb els amics. O exa­mics. De tot l'epi­sodi la part que crida més l'atenció és l'expli­cació. El “relat”, en llen­guatge flo­ral. Per què se'n va l'exmi­nis­tra? “Per qüesti­ons polítiques irre­lle­vants que no vull expli­car.” Si són polítiques, s'han d'expli­car. Si són irre­lle­vants, no se n'hau­ria d'anar. La política espa­nyola s'ha con­ver­tit en un pas de comèdia. La cata­lana mira d'apro­xi­mar-se al sai­net. Que ens és més propi.