Barcelona desconeguda

L'historiador Ivan Armenteros ha publicat –dintre de la col·lecció Estudis, de la Fundació Noguera– un llibre de títol descriptiu: L'esclavitud a la Barcelona del Renaixement (1479-1516). Un port mediterrani sota la influència del primer tràfic negrer. És possible que sorprengui que es pugui dedicar un text de lletra atapeïda i més de quatre-centes pàgines a un tema que resulta inversemblant. Però és cert: l'esclavitud existia no tan sols a Barcelona, sinó a la resta d'Europa i, dintre d'ella, a tota la Mediterrània.

Com escriu la Dra. Roser Salicrú, a Barcelona l'esclavitud hi va tenir un impacte demogràfic destacadíssim perquè en fou el pol més significatiu, fet que permet estudiar amb detall la quantitat d'esclaus, la seva diversa procedència, la gran incidència del gènere masculí abans de l'inici del tràfic negrer, el model d'esclavitud medieval i la seva transició al primer tràfic negrer. En aquesta línia d'investigació, Armenteros analitza la transició del model d'esclavitud mediterrània al model atlàntic; en definitiva, els efectes de la caiguda de la mà d'obra esclava euroasiàtica i balcànica, així com la seva substitució per l'esclavitud que es va consolidar a l'època moderna. “Tot plegat –diu la Dra. Salicrú– en una conjuntura ben particular i complexa, com és la de la postguerra civil catalana del segle XV i de la ‘política de redreç' de Ferran II.”

L'esclavitud no ha existit tan sols a les explotacions i plantacions americanes dels segles XVI al XIX. A l'edat mitjana mediterrània hi hagué molta més esclavitud de la que els historiadors de l'edat moderna s'imaginen. A començament del segle XV, quan Barcelona estava en plena efervescència econòmica, tenia una de les poblacions esclaves més nombroses de tot Europa, amb la característica que els esclaus no només eren negres, com els que irrompen i s'imposen després en el mercat. Ara bé, així mateix s'ha de reconèixer que, en el Nou Món, tota l'esclavitud no fou l'esclavitud de plantació del nostre imaginari, sinó que hi va haver moltes altres realitats servils que tenien molt en comú amb la vella tradició mediterrània. Una vegada més, continuïtat i canvi: les dues claus de la història.

L'estudi d'Armenteros comença a les acaballes del quatre-cents, quan superades ja la desestabilització al camp provocada pel conflicte remença i la pèrdua de capital humà i financer causada per la instal·lació de la Inquisició, l'economia catalana marca un canvi clar de tendència cap a la seva reconstitució (Vicens Vives). Amb la coincidència que, alhora, tot Europa es va endinsar en una fase econòmica expansiva.

En aquella època, una gran part dels esclaus arribaven a Barcelona a les bodegues de les embarcacions que sovintejaven els ports del primer tràfic atlàntic, i ja no seguien les rutes que havien connectat els dos extrems de la Mediterrània. De fet, després de la crisi provocada per la guerra, el comerç català a la Mediterrània no va ser capaç de recuperar la seva antiga fortalesa. Segons Pierre Vilar, les greus pèrdues sofertes en els mercats mediterranis van ser suavitzades mitjançant la penetració en els castellans. A la qual cosa Armenteros afegeix que no es pot negligir el moviment marítim català també cap a l'oest, fins al punt que va ser notable la presència dels mercaders catalans en els nous circuits euroafricans de negociació, que emergien a l'Atlàntic mitjà a finals del segle XV. Altre cop les mateixes constants, continuïtat i canvi.

Aquest és el marc en el qual s'insereix el rigorós i transversal estudi d'Armenteros. L'expansió i la mutació de l'esclavitud a Barcelona; el pas de la Mediterrània a l'Atlàntic (negocis vells en un espai nou); els amos; els esclaus (esclaus per servir, esclaus per treballar); el trànsit de l'home animal a l'ésser humà; i la vida en llibertat com a culminació de la socialització, si bé amb tota la problemàtica que aquesta comportava. Tema aquest últim amb el qual lliga una interessantíssima referència a “l'èxit de l'assimilació” i “el fracàs de la integració”.