Hores decisives

Acabo de rebre el llibre d'Armand Obiols, Hores decisives. Abril-juliol 1932, editat per La Mirada, a cura de Miquel Bach i amb un text liminar de Josep Cruanyes. Tot un regal, oportuníssim: el debat a l'entorn de l'Estatut d'Autonomia, que era una ganyota humiliant del plebiscitat Estatut de Núria. Gairebé em fa ràbia que el text sigui de tanta actualitat i que tragini tanta frustració, davant el capteniment de les forces polítiques espanyoles pel que fa a la dita “qüestió catalana”. Ho resumeix un Cruanyes, tan lúcid: “La realitat d'avui és una demostració que, si la Constitució republicana no va voler resoldre el problema català, no el va fer desaparèixer, i això és una demostració que la sobirania és una realitat basada en la voluntat de ser mantinguda per un poble, tot i que l'Estat no la reconegui. Negar-ho és negar el principi bàsic d'una societat democràtica, la sobirania popular i el dret individual i col·lectiu a la llibertat”.

El llibre recull els editorials escrits per Armand Obiols entre el 14 d'abril de 1932 i el 31 de juliol. Exemplars per la claredat dels seus raonaments i per la prosa magistral, que ja subratllàvem tot comentant l'edició de les cartes –també publicades per La Mirada– de l'autor amb Josep Carner, entre el 1947 i 1953. Joan Prat i Esteve (1904-1971), exiliat a la força, rebatejat com a Armand Obiols i vinculat tan estretament amb Mercè Rodoreda, va ser un periodista notable, ja al Diari de Sabadell. Poeta i profeta, a més. Que fa 84 anys escrivia: “Catalunya recull aquests dies els fruits d'una absurda política de cordialitat i de feblesa. El parlament de la República dicta, no les normes de la nostra llibertat sinó les normes del nostre novell esclavatge.”