La 24/2015

Va irrom­pre a l'estiu, amb les calo­ra­des, va superar les depres­si­ons de tar­dor i també el fred hiver­nant més del que molts hauríem vol­gut i ha mort a finals d'abril, segu­ra­ment per allò del mes més cruel. La llei de mesu­res urgents per fer front a l'emergència en l'àmbit de l'habi­tatge i la pobresa energètica, és (o era) una llei que no només dig­ni­fi­cava el Par­la­ment català sinó també el propi sis­tema polític. Tenim, ja ho sabem, una democràcia des­ma­iada i trista, enai­gada com aquells nens pàl·lids i magres de la nos­tra infància, que no acon­se­gueix defen­sar els veri­ta­bles interes­sos col·lec­tius, que no només es doblega contínua­ment davant dels poders econòmics sinó que, a més, sovint n'és la seva humil ser­vi­dora. Però aquesta era una llei pro­fun­da­ment democràtica; que havia sor­git d'una ILP, que havia tin­gut el suport de més de 140.000 sig­na­tu­res i que al Par­la­ment va ser apro­vada per una­ni­mi­tat. Una llei que situ­ava el drama de la crisi al lloc de les nos­tres pri­o­ri­tats que real­ment hau­ria d'ocu­par, que donava sen­tit a la política, espe­rança als que més cru­el­ment han patit l'impacte d'aquest capi­ta­lisme que defi­nim com senil però que en la seni­li­tat manté la seva enorme capa­ci­tat des­truc­tora i que, a més, era un ins­tru­ment valuosíssim en mans de les admi­nis­tra­ci­ons locals. O com a mínim de les que es sen­ten inter­pel·lades per les angúnies dels seus admi­nis­trats. Els espe­rits més fata­lis­tes ja ho veien a venir. Com pot ser que una llei obli­gui els grans teni­dors a cedir els habi­tat­ges que han tin­gut tan­cats durant més de dos anys? Com pot ser que, a més, es fixi un llo­guer social? Com pot ser que les grans empre­ses de ser­veis no puguin sus­pen­dre el sub­mi­nis­tra­ments sense un informe previ dels ser­veis soci­als? On s'ha vist! Ni que haguéssim res­ca­tat els bancs i les seves pro­mo­ci­ons immo­biliàries amb recur­sos públics! La set­mana pas­sada, una acti­vista de la PAH deia que encara que­dava la pos­si­bi­li­tat de san­ci­o­nar les enti­tats que man­tin­gues­sin pisos buits. Ara ja no. El tri­but propi de la Gene­ra­li­tat sobre habi­tat­ges deso­cu­pats també ha estat suspès. Una car­nis­se­ria del TC induïda pel gloriós govern cen­tral per garan­tir la igual­tat dels espa­nyols, que hau­ria de des­en­ca­de­nar cor­re­dis­ses per dei­xar de ser-ne. Però més que con­tem­plar la 24/2015 amb nostàlgia, ho hauríem de fer com una experiència modèlica i simbòlica de democràcia per­fec­ta­ment recu­pe­ra­ble. Com una llei que ara que se'n parla, lamen­ten i enyo­ren fins i tot els que no l'apli­ca­ven quan es podia. I no cal depri­mir-se per les cru­el­tats d'abril perquè el poeta, de fet, invo­cava les boges i des­es­pe­ra­des ganes de viure que escla­ten a totes les pri­ma­ve­res.