‘La Chatunga'

Entre alguns partits independentistes catalans, la convocatòria de les eleccions espanyoles aixeca la mateixa excitació que la cançó de l'estiu. No t'agrada la lletra i no t'apassiona la tonada, però no pots evitar que t'arrossegui enmig de la pista de ball. Com es participa des de la desconnexió en una “espanyolada” electoral és una paradoxa que ningú s'ha molestat a explicar-nos amb convenciment, però ara vindrà una altra campanya i vindran unes altres eleccions, i els nostres aspirants a seure en un escó del Congrés madrileny tornaran a pujar a l'entarimat de l'envelat a ballar La Chatunga. “La Chatunga tiene algo que me gusta, yo no sé, aunque lo piense, qué serà. Quizás sea que su sangre española le confiere ese salero que me va. La Chatunga, eh! La Chatunga, ah!”

Durant molts anys des de Catalunya s'ha contribuït a la governabilitat d'Espanya. Lleialtat institucional, ho anomenaven els nostres representants quan els ciutadans els preguntàvem a què obeïa tanta col·laboració. Mentrestant, l'orquestra la dirigien el PP i el PSOE, complaguts perquè sense nosaltres el seu ball els quedaria massa deslluït. En realitat la culpa era i continua essent de l'etern ritme de La Chatunga, que torna perquè mai se'n va anar.

Ara, gràcies a les inevitables eleccions generals, els polítics espanyols ens han obsequiat l'impagable espectacle de demanar perdó als electors per haver estat incapaços de pactar. Només per això ja val la pena dedicar uns minuts d'íntima reflexió a decidir si anirem a votar o no. Fracassada la seva investidura, ja els tornem a tenir afinant els instruments, oferint-nos novament la pista perquè hi anem a bellugar-nos amb els acords casposos que toquen. I a canvi de què, si es pot saber? A canvi de La Chatunga, naturalment. “Ay, Chatunga, por tu amor yo daría no sé qué, solo miramé, miramé. Lo que brilla en tu mirada no lo sé. La Chatunga, he! La Chatunga, ha!”