Desobediència valenciana

La Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana fins ara només havia tin­gut un pre­si­dent soci­a­lista. Del PP n'ha tin­gut qua­tre. El soci­a­lista, Joan Lerma, no va devas­tar el país com van fer els popu­lars, però el va matar d'avor­ri­ment. La gri­sor de Lerma va ser tan intensa que ni Joan Genovés la repro­dui­ria. El pri­mer pre­si­dent soci­a­lista matava els seus rivals a badalls. I la tris­tor s'enco­ma­nava als arbres frui­ters. Pit­jor que la mosca blanca. Per això ningú pot recor­dar si Joan Lerma va deso­beir alguna vegada el PSOE. La pena ho impe­deix. Però no, el pri­mer pre­si­dent soci­a­lista mai ho va fer. Perquè ell va arri­bar al càrrec obeint ins­truc­ci­ons del seu par­tit, que va liqui­dar el pre­si­dent soci­a­lista del Con­sell pre­au­tonòmic, Josep Lluís Albi­nyana, per des­a­fiar Alfonso Guerra decla­rant-se en rebel·lia i decan­tant-se per l'arti­cle 151 de la Cons­ti­tució. Gràcies als déus, això és aigua pas­sada. El segon pre­si­dent soci­a­lista de la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana té cri­teri i interes­sos pro­pis. I no sem­pre són coin­ci­dents amb els del PSOE. Ximo Puig s'ha enfron­tat ara a Pedro Sánchez perquè diu que vol pac­tar una llista con­junta amb Com­promís i Pode­mos per evi­tar l'hege­mo­nia del PP valencià al Senat. El comitè fede­ral del PSOE diu que no. Visca la Cons­ti­tució! Però Puig els replica i els planta cara. Diuen que tot aca­barà amb una treta que per­metrà a l'esquerra acon­se­guir sis dels nou sena­dors que cor­res­po­nen a les tres cir­cums­crip­ci­ons valen­ci­a­nes sense can­di­da­tura unitària. Ximo, amb tu no ens avor­rim gens!