Papers mullats

Grans anun­cis, encai­xa­des de mans per a la premsa, pom­po­si­tat com qui sap què s'està fent i, en rea­li­tat, parau­les bui­des i papers mullats. L'apro­vació d'una llei o les decla­ra­ci­ons en una roda de premsa no són sinònim de fets con­su­mats. Malau­ra­da­ment és així. Heus aquí on rau la importància de la fis­ca­lit­zació als que gover­nen –i els mit­jans de comu­ni­cació hi tenim un paper relle­vant– i allò que tra­di­ci­o­nal­ment se'n diu retre comp­tes amb la ciu­ta­da­nia, la qual s'ha anat tor­nant menys exi­gent amb l'excusa que “tots són igual” i “els altres tam­poc ho farien millor”. Un descàrrec que ens fem per tenir la consciència tran­quil·la. Però el cert és que quan el polític es
veu entre l'espasa i la paret per la pressió popu­lar i l'exigència ciu­ta­dana, la res­posta sol ser imme­di­ata. Per tant, d'obli­ga­ci­ons, en tenim tots.

Un exem­ple claríssim: el paratge natu­ral de Pinya de Rosa, a Bla­nes. És un dels dar­rers espais ver­ges que que­den a la Costa Brava, amb una extensió de més 500.000 metres qua­drats entre Bla­nes i Llo­ret, dins del qual hi ha un jardí botànic amb una de les col·lec­ci­ons de cac­tus més impor­tants del món. Fa tretze anys, arran d'una mobi­lit­zació popu­lar sense pre­ce­dents a Bla­nes i de les més impor­tants a les comar­ques giro­ni­nes, que va tenir el suport de més de 18.000 sig­na­tu­res, el Par­la­ment de Cata­lu­nya va apro­var la pro­tecció de l'espai com a paratge natu­ral d'interès naci­o­nal i es va posar deu­res, entre els quals, ela­bo­rar un pla d'usos. Aquest pla s'havia d'ela­bo­rar en 18 mesos. I no tan sols s'ha superat aquest ter­mini sinó que ja han pas­sat tretze anys i encara no s'ha escrit ni una sola paraula.

La reacció política l'any 2003 va venir donada per una gran pressió popu­lar i mediàtica. Sobre Pinya de Rosa pesava un pla urbanístic per fer-hi una urba­nit­zació i aquest pro­jecte es va atu­rar perquè va haver-hi volun­tat política –forçada pels ciu­ta­dans–. Pinya de Rosa, però, és ara mateix de pro­pi­e­tat pri­vada. Està en mans d'un mag­nat rus, que la va com­prar quan ja era un espai pro­te­git, per 24 mili­ons d'euros. Ara en vol ampliar l'únic habi­tatge de la zona, el Mas del Sol, i fa un temps va tallar l'accés al jardí botànic. El retard –dit suau­ment– d'un pla d'usos genera aquests pro­ble­mes. La falta de pressió popu­lar incen­tiva l'oblit dels gover­nants. Els deu­res pen­dents sem­pre són culpa d'algun altre govern. I així anar fent.