Països Catalans

Va ser Enric Prat de la Riba el pri­mer a defi­nir amb solvència el con­cepte de nació cata­lana com­pleta. Prat de la Riba ho feia tot amb solvència. La naci­o­na­li­tat cata­lana traçava un pro­jecte de “nació natu­ral” que des­bor­dava les qua­tre resig­na­des províncies. La Lliga bufava fort. Cin­quanta anys més tard va ser Joan Fus­ter qui va dotar la idea ini­cial d'una força intel·lec­tual i estilística que encara fa soroll. A Nosal­tres, els valen­ci­ans i a Qüestió de noms Fus­ter no ente­nia una altra nació política que la que es deri­vava de la llen­gua, la cul­tura i la història. Men­tre que Prat de la Riba es refe­ria als països de llen­gua cata­lana, l'escrip­tor de Sueca dei­xava de cos­tat reticències i prudències i con­sa­grava el con­cepte Països Cata­lans. Un terme que ha tin­gut dies regu­lars i dolents, que des­perta indi­ferència o dis­plicència a Cata­lu­nya i encara molts recels o hos­ti­li­tat al País Valencià, les Illes Bale­ars i la Franja. Men­tre que al Prin­ci­pat –en ter­mi­no­lo­gia fus­te­ri­ana– els inde­pen­den­tis­tes dei­xen caure una albarda incòmoda apel·lant a la neces­si­tat que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent sense plom a les ales, el valen­ci­a­nisme i el mallor­qui­nisme polític se'n desen­te­nen o s'hi enfron­ten amb ama­bi­li­tat. Després de Fus­ter, Joan Fran­cesc Mira ha des­triat la nació “política” de la “lingüística”. El lec­tor més ago­sa­rat que hi vul­gui pegar vol­tes faria bé de lle­gir el dar­rer número de la revista L'Espill, que inclou el dos­sier Con­si­de­ra­ci­ons intem­pes­ti­ves sobre els Països Cata­lans. Això i encara.