Les capelletes

La foto que il·lustra aquest escrit pertany a una de les capelletes que anys enrere anaven de casa en casa, per la Rambla i l'Argenteria. Un familiar portava la capella a un domicili, que la retenia en el seu poder durant un sol dia. Al capvespre es reunien els membres de la casa –a l'hivern a l'entorn del braser– i allà resaven oracions a la imatge de la capelleta, que generalment era una Mare de Déu. L'endemà s'havia de portar al següent destinatari, segons una llista que figurava –i encara figura– al dors. La cadena seguia i seguia de casa en casa, i quan es deturava, una persona havia d'indagar on s'havia trencat, per procurar que continués. Hi havia famílies que estaven apuntades a diverses capelletes, amb el dilema que a vegades totes confluïen en un domicili el mateix dia...

Aquest costum, propi d'un temps dominat pel misticisme, va deixar d'existir. Però les capelletes –d'una altra manera– han continuat.

Girona es una ciutat de capelletes. Cada grup de persones forma part d'un entorn, i qualsevol altre que hi posi el peu és mirat com un intrús, tot hi tenir-hi dret. Vaig anar a una assemblea del GEiEG –entitat de la qual sóc soci des de fa quaranta anys– i diverses persones se'n varen estranyar: “Caram, Ribas, tu, aquí... què et passa, com és que has vingut?” El mateix s'esdevé en les seves instal·lacions esportives: els que en són coneixedors les acaparen i les tenen com a pròpies. Els “altres” fan sovint el ridícul, ja que no estan avesats als viaranys de les pistes i piscines!

Tampoc no intentis posar els peus –per exemple– al Casino de Girona, si no n'ets un habitual. La fredor que desperta la teva presència et convida a marxar-ne com més aviat millor. Els clubs –per exemple el de tennis de Palau– són freqüentats per famílies que totes es coneixen i en són habituals. Intentar penetrar-hi és complicat: les mirades de perplexitat i d'incomprensió te'n foragiten.

Fins i tot els centres cívics de la ciutat, que són oberts a tothom, acaben condicionats per unes persones que habitualment les freqüenten, i es mostren evasives davant qualsevol “intrús” que intenti accedir-hi. Diversos col·lectius de jubilats –que prefereixo no mencionar– també acaben “dominats” per grups de gent que tots es coneixen, i tots fan colla. Entre ells, tot són confidències i bromades. Els “nous” no pesquen res de les converses... i acaben desistint. Talment els diversos col·lectius moguts per afanys polítics: es troben “els de sempre” i s'hi senten cofois; la incursió de qualque persona aliena al seu cercle causa una certa inquietud.

Davant de qualsevol acte públic, ja podem saber de bell antuvi qui vindrà i qui no... Recordo Salvador Espriu: “Dels meus morts que riuen d'estar sempre junts...”