Les capelletes

La foto que il·lus­tra aquest escrit per­tany a una de les cape­lle­tes que anys enrere ana­ven de casa en casa, per la Ram­bla i l'Argen­te­ria. Un fami­liar por­tava la cape­lla a un domi­cili, que la rete­nia en el seu poder durant un sol dia. Al cap­ves­pre es reu­nien els mem­bres de la casa –a l'hivern a l'entorn del bra­ser– i allà resa­ven ora­ci­ons a la imatge de la cape­lleta, que gene­ral­ment era una Mare de Déu. L'endemà s'havia de por­tar al següent des­ti­na­tari, segons una llista que figu­rava –i encara figura– al dors. La cadena seguia i seguia de casa en casa, i quan es detu­rava, una per­sona havia d'inda­gar on s'havia tren­cat, per pro­cu­rar que con­tinués. Hi havia famílies que esta­ven apun­ta­des a diver­ses cape­lle­tes, amb el dilema que a vega­des totes con­fluïen en un domi­cili el mateix dia...

Aquest cos­tum, propi d'un temps domi­nat pel mis­ti­cisme, va dei­xar d'exis­tir. Però les cape­lle­tes –d'una altra manera– han con­ti­nuat.

Girona es una ciu­tat de cape­lle­tes. Cada grup de per­so­nes forma part d'un entorn, i qual­se­vol altre que hi posi el peu és mirat com un intrús, tot hi tenir-hi dret. Vaig anar a una assem­blea del GEiEG –enti­tat de la qual sóc soci des de fa qua­ranta anys– i diver­ses per­so­nes se'n varen estra­nyar: “Caram, Ribas, tu, aquí... què et passa, com és que has vin­gut?” El mateix s'esdevé en les seves ins­tal·laci­ons espor­ti­ves: els que en són conei­xe­dors les aca­pa­ren i les tenen com a pròpies. Els “altres” fan sovint el ridícul, ja que no estan ave­sats als via­ranys de les pis­tes i pis­ci­nes!

Tam­poc no inten­tis posar els peus –per exem­ple– al Casino de Girona, si no n'ets un habi­tual. La fre­dor que des­perta la teva presència et con­vida a mar­xar-ne com més aviat millor. Els clubs –per exem­ple el de ten­nis de Palau– són freqüentats per famílies que totes es conei­xen i en són habi­tu­als. Inten­tar pene­trar-hi és com­pli­cat: les mira­des de per­ple­xi­tat i d'incom­prensió te'n fora­gi­ten.

Fins i tot els cen­tres cívics de la ciu­tat, que són oberts a tot­hom, aca­ben con­di­ci­o­nats per unes per­so­nes que habi­tu­al­ment les freqüenten, i es mos­tren eva­si­ves davant qual­se­vol “intrús” que intenti acce­dir-hi. Diver­sos col·lec­tius de jubi­lats –que pre­fe­reixo no men­ci­o­nar– també aca­ben “domi­nats” per grups de gent que tots es conei­xen, i tots fan colla. Entre ells, tot són con­fidències i bro­ma­des. Els “nous” no pes­quen res de les con­ver­ses... i aca­ben desis­tint. Tal­ment els diver­sos col·lec­tius moguts per afanys polítics: es tro­ben “els de sem­pre” i s'hi sen­ten cofois; la incursió de qual­que per­sona ali­ena al seu cer­cle causa una certa inqui­e­tud.

Davant de qual­se­vol acte públic, ja podem saber de bell antuvi qui vindrà i qui no... Recordo Sal­va­dor Espriu: “Dels meus morts que riuen d'estar sem­pre junts...”