Ni Déu ni dimoni

La visita d'Arnaldo Otegi al Par­la­ment ha remo­gut la pol­se­guera habi­tual. I el fem del pal del galli­ner. Ciu­ta­dans, el PP i també el PSC l'han cri­ti­cada amb fúria i han qüesti­o­nat que una ins­ti­tució democràtica es ple­gui al “tota­li­ta­risme”. Junts pel Sí, Cata­lu­nya Sí que es Pot i la CUP han rebut el líder de Sortu amb edu­cació ins­ti­tu­ci­o­nal, cor­di­a­li­tat o adhesió. Encara sort que hi ha posi­ci­ons crítiques però res­pec­tu­o­ses. El res­pecte, des de la més pro­funda dis­crepància, jus­ti­fica la política. La política hau­ria de ser això. Otegi és un refe­rent polític, fa de por­ta­veu d'una força que rep un suport vari­a­ble però per­sis­tent al País Basc i pot ser el can­di­dat de l'esquerra abert­zale a les pròximes elec­ci­ons bas­ques. És l'home que coin­ci­dia política­ment amb el ter­ro­risme etarra, però també el líder polític que va induir ETA a la fi de la violència. L'únic que podia fer-ho. La sentència que el va por­tar a la presó s'inte­grava dins una estratègia d'Estat inad­mis­si­ble però efec­tiva. Otegi ha estat un repre­sa­liat polític? No hi ha cap dubte. També les deci­si­ons judi­ci­als han de ser exa­mi­na­des i repro­va­des, si és el cas. S'entén que les vícti­mes del ter­ro­risme etarra s'hagin excla­mat al cel. Són dig­nes d'elogi aque­lles que són capa­ces de per­do­nar sense obli­dar. Però la política, encara que el PP no ho enten­gui, no és ven­jança ni rancúnia. La política hi és per evi­tar, pre­ci­sa­ment, la violència. Arnaldo Otegi no es pot sacra­lit­zar ni pen­jar. Aquest equi­li­bri neces­sari és la política.