Otegi no, Mujica sí

El PSC critica la mandelització de la figura d'Arnaldo Otegi com a excusa per no haver participat en la rebuda d'ahir al secretari general de Sortu al Parlament. Vejam què en diu l'otegiòleg més eminent del nostre país, Antoni Batista, de què s'entén per mandelització: “Utilitzem mandelització per expressar que una persona que ha estat posada a la presó d'una manera com a mínim discutible jurídicament i com a màxim totalment injusta, en el moment en què surt, això li dóna un efecte de gran personalitat.” En una entrevista a El Punt Avui, el periodista, autor d'Otegi. La força de la pau, posava al novembre com a exemple de mandelització –al costat d'Otegi– l'expresident de l'Uruguai José Mujica. “Les persones que per defensar els seus ideals han estat a la presó desperten l'admiració de la gent que pensa com elles i de la que pot no pensa com elles però que creu que són capaces d'arriscar molt per defensar una idea (...). Hi ha un factor d'admiració pel sacrifici que han assumit”, deia Batista.

Otegi no és Mandela, efectivament, però ha passat sis anys i mig a la presó per les seves idees polítiques. Va ser acusat d'intentar reconstruir Batasuna, entesa com a ETA, mentre combatia justament ETA. Els socialistes catalans prefereixen obviar aquest sacrifici d'Otegi durant tots aquests anys per un procés com a mínim discutible jurídicament i com a màxim totalment injust –per manllevar les paraules de Batista– i menystenen el paper actiu del dirigent abertzale en la construcció de la pau al País Basc.

Miquel Iceta i Assumpta Escarp aplaudien ara fa just un any l'expresident uruguaià a Barcelona en una conferència celebrada al Casinet d'Hostafrancs. Mujica sí, Otegi no. És la vella tradició de l'acomplexament: es tracta d'aplaudir la causa aliena, però abominar la de casa; defensar aferrissadament l'autodeterminació del poble sahrauí, però fer la viu-viu amb el dret a decidir dels catalans. Un clàssic.