Morir és car

Fira de Girona va aco­llir fa molts anys una fira, Funeràlia, que pel seu nom ja es pot veure que estava dedi­cada a tot allò que envolta el món fune­rari. Entre les coses que cri­da­ven l'atenció d'aquesta mos­tra, que eren mol­tes, n'hi havia una que ini­ci­al­ment no for­mava part del pro­grama però que era molt sig­ni­fi­ca­tiva. I és que Funeràlia feia que al pàrquing de Fira de Girona hi hagués una acu­mu­lació de cot­xes de luxe, o de gamma alta com en diuen ara, mai vista. En aquell moment, el comen­tari va ser que aquesta acu­mu­lació de cot­xes, que eren dels expo­si­tors, era la prova irre­fu­ta­ble que la mort és un gran negoci. I, de fet, sem­bla que con­ti­nua sent-ho. Ja no es tracta només d'allò típic que no es que­den mai sense cli­ents. És que si viure és car, morir és la guinda que acaba de rema­tar qual­se­vol. Mai millor dit. Cícli­ca­ment s'ha deba­tut sobre el sec­tor de les funeràries i per què enter­rar algú resulta tan car. Tot apunta al mono­poli de facto que hi ha, mal­grat que la llei parla que les auto­rit­za­ci­ons han de res­pec­tar la lliure com­petència. I quan no hi ha com­petència, ja se sap què passa amb els preus. A casa nos­tra, un dels debats més recents va començar a Girona i durant les últi­mes set­ma­nes s'ha anat este­nent a altres pobla­ci­ons de l'entorn. A Girona, el mes pas­sat es va ven­dre a bombo i pla­te­rets que s'havia arri­bat a un acord perquè el paquet bàsic per poder enter­rar una per­sona costés 1.596,39 euros. Fins a aquell moment, en cos­tava 2.362,51. A uns el preu del paquet bàsic els sem­blarà com si fos un enter­ra­ment de gamma alta. I a altres, barat, sobre­tot si han pas­sat pel tràngol de per­dre una per­sona pro­pera i han com­pro­vat que aques­tes xifres es mul­ti­pli­quen per dos o per tres. És cert que n'hi ha que, afec­tats per les cir­cumstàncies, es poden dei­xar por­tar. No fa gaire una per­sona con­fes­sava que quan et posen al davant tot el catàleg de ser­veis, ja ho fan de tal manera que aca­bes tirant cap amunt. I això és el que no és ètic. No ho és apro­fi­tar-se de la feblesa dels altres pro­vo­cada per la situ­ació, per fer més negoci. Com tam­poc no és ètic, i molt menys legal, que no hi hagi la necessària i obli­gada lliure com­petència que per­me­tria com­pa­rar i triar en comp­tes d'haver d'accep­tar, tant sí com no, una sola opció. Ja és hora de no mirar cap a un altre cos­tat i de posar fi a tanta pre­potència.