Tribuna
La por
El divorci entre el poder i la política és conseqüència de la globalització. Les forces econòmiques són ara d'àmbit mundial. La desregulació hi ha fet molt, però sobretot l'eficàcia de la globalització ha multiplicat el poder d'aquestes forces que afecten preus, mercats i treball, i per tant el benestar de la majoria de la població.
El 90% de la riquesa mundial es troba en mans de l'1% de la població. La meitat del comerç mundial i de la inversió beneficien 22 estats que tenen el 14% de la població mundial. És aquest poder, concentrat en molt pocs, el que transcendeix els estats que continuen sent locals.
El govern d'aquest món, concentrat a Occident, la UE i els EUA i en “respectables institucions internacionals”, Banc Mundial, FMI, etc., ha creat una reacció desesperada en forma de fanatisme religiós i terrorisme dels “exclosos” que ha portat la ciutadania d'aquells països, per la por, a la recerca d'una protecció inabastable però insuficient. Donald Rumsfeld va dir en iniciar-se la guerra de l'Iraq: “Haurem guanyat la guerra tan bon punt els americans es tornin a sentir segurs”, ara resulta patètic.
El poder dels estats sotmesos a la competitivitat dels mercats globals ha drenat els seus recursos perquè la fiscalitat de les empreses “globals” és mínima, i com a conseqüència la protecció oferta per aquests als seus ciutadans, salut, ensenyament, protecció social, s'ha reduït. El capital paga menys impostos i els rics esdevenen més rics... Com a conseqüència, la individualitat s'ha reforçat i l'individualisme s'imposa com una necessitat pràctica i en ocasions de subsistència personal.
Karl Popper va crear el terme “societat oberta” essent l'obertura el producte preciós i alhora fràgil d'una autoafirmació valenta que accepta el seu caràcter incomplert i que, per tant, està ansiosa per realitzar les seves possibilitats encara no intuïdes i menys explorades”, però avui aquesta obertura queda associada “al destí inexorable, als efectes secundaris no planificats ni anticipats de la “globalització negativa” en què el capital, la vigilància, la informació, la violència... “mostren un menyspreu unànime pel principi de la sobirania territorial, una societat exposada als cops del destí”, com diu Zygmunt Bauman. “La societat oberta ha passat de l'orgull de la seva autodeterminació a la por d'una societat vulnerable i malaurada sotmesa a forces que no controla.”
Avui el ciutadà dels estats occidentals, els “afortunats”, tem per la seva feina, pel seu futur, per la vida dels seus fills. No té seguretat del que li espera. La por és un sentiment que prové de la indefinició, del desconeixement del futur, que trastoca la seguretat en un mateix i produeix una angoixa que s'autoalimenta i creix sense aturador. La por fa possible que el poder negociï amb l'individu la limitació de la seva llibertat, el seu més preuat actiu, a canvi de més seguretat... és un cercle viciós que no té límit i que porta a la més precària, infeliç i desesperada vida personal... Però es pot demanar a les persones que esdevinguin herois?
La competència descarnada no porta a la millora personal sinó a la por i a la frustració, el progrés es converteix no en un somni sinó en un malson perquè qualsevol pot deixar-nos de banda en aquesta carrera frenètica de competència i cops de colze. Busquem seguretat en qüestions banals que ens creen el miratge que la tenim. La competitivitat que avui tot ho satura busca major flexibilitat en el treball, maximitzem el benefici quan tot va bé i externalitzem les pèrdues quan no hi va. A nivell personal és menys seguretat.
Jürgen Habermas va inventar el terme “patriotisme constitucional” pel qual l'estat oferia protecció i plataforma d'acció a l'individu, el protegia dels vaivens de l'economia, de l'atzar, a canvi de seguir unes regles conegudes i previsibles. Ara aquest “tracte” és impossible perquè l'estat ha estat substituït per una indefinició superior i totpoderosa que no té presència coneguda però sí conseqüències que afecten l'individu. Qui pot parlar amb aquest ens superior? Hem creat un mercat global abans d'un escenari d'actuació humà. Volent més benestar i èxit personal hem malmès la realitat de les nostres vides.
El poder per ser-ho ha de ser llunyà i indefinit i els seus efectes propers i contundents. No és exactament això el que hem creat fruit de la globalització? Aquest poder té un efecte inevitable: la por.
En Roosevelt va dir en moments crítics per als EUA: “No tinguem por més que de la nostra por...” És ara això practicable?
