Les taules i la maça

A Catalunya s'ha constituït una taula estratègica per exigir al govern de l'Estat que inverteixi en el dit corredor mediterrani. Com mana Europa. Més aviat, com suggereix Europa, perquè Europa paga però mana Espanya. Paradoxa curiosa. Diuen que qui paga mana, però Espanya és diferent, amb el permís de Manuel Fraga. Li paga Catalunya, i no mana, i li paga Europa, que tampoc mana. La inversió en el dit corredor mediterrani, doncs, queda subjecta a criteri d'algú que no viu al Mediterrani. Dit tot això, endavant amb la taula i l'estratègia, que és encara més important. Al País Valencià se n'ha constituït una altra, de taula, amb la mateixa exigència, que confluirà amb la catalana. Temps de glorioses i necessàries confluències. S'hi haurien d'afegir les Balears, Múrcia i una part d'Andalusia, principalment Almeria, que té més camions per les carreteres que okupes hi ha a Gràcia. Entre tots plegats poden intentar el miracle. I per què l'Estat no s'hi doblegarà? Per convicció i per estratègia. A Madrid és molt més important “cohesionar” Espanya i desvertebrar la perifèria que l'economia productiva. Aquest concepte, el d'economia productiva, els horroritza, perquè imposa lògiques naturals contra la persistència desnaturalitzada. La Unió Europea ha promès una inversió en el dit corredor mediterrani que n'eixugarà fins al 30 per cent de la inversió. Això són llocs de treball. Més se'n crearan quan funcioni. Però a Madrid els agrada més subsidiar i manar. La maça contra la taula.