Tic-tac

Per què diem tic-tac si és evident que sentim tic-tic? Els rellotges van fent el seu tic-tic, però els humans necessitem seqüències que comencin i acabin i volem sentir tic-tacs. A partir d'aquesta reflexió un crític literari va escriure un llibre molt influent (El sentit d'un final) i va concloure que els humans interpretem el món en termes de principis i finals. Estem programats –o som addictes– al concepte de tancament. Els contes infantils, o les històries que expliquem, són estructures narratives d'inici-complicació-desenllaç. I encara cal afegir-hi un aspecte provat científicament: el final és determinant per a la percepció d'una experiència. Algú ha estat escoltant una meravellosa simfonia durant vint minuts, però al darrer moment de la gravació se senten uns xerrics estridents. De seguida dirà: “Aquest soroll horrorós m'ha espatllat la simfonia!” Mentida. Ha passat vint minuts deliciosos, però el que li ha espatllat el soroll ha estat la “memòria” del que ha viscut. Passa el mateix quan l'experiència és de naturalesa desagradable. Està ben demostrat que els finals són decisius en la percepció del dolor. Un exemple universal és el de les dones en un part: els dolors insofribles s'esborren gràcies al final feliç. A Hollywood entenien tan bé el valor consolador i gratificant dels finals que no es descuidaven mai de deixar-ho ben clar amb el famós “The End” a la pantalla. Què se n'ha fet d'aquella redundància encantadora? Ja sé que l'època dels finals feliços ha passat de moda i ara el més tonto fabrica un final obert, però no cal oblidar que fins i tot les narratives més experimentals juguen amb l'expectativa d'un punt de tancament que es va posposant i que, per això, va alimentant l'interès del lector. I doncs, si vostè ha arribat fins aquí, com ho farem per acabar aquesta columna de manera que el final li'n deixi un bon record? N'hi haurà prou dient que per més que els rellotges facin tic-tic nosaltres, fidels a les essències, seguirem sentint tic-tac?