Serial pressupostari

Amb la música dels tam­bors de Gràcia de fons, Junts pel Sí i la CUP han començat a nego­ciar els pres­su­pos­tos d'enguany. Les opci­ons de cadas­cun han que­dat ben clares. D'entrada, la CUP pro­clama que no apro­varà uns pres­su­pos­tos “autonòmics” més. L'esquerra rup­tu­rista vol uns comp­tes d'estat. D'estat deso­be­di­ent, que no accepta els cri­te­ris de con­tenció del dèficit. A l'altre cos­tat hi ha el govern, que ajorna la deso­bediència recla­mada al final de la legis­la­tura, quan la llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica li per­meti obeir només el Par­la­ment. Són dues posi­ci­ons difícils d'encai­xar. Men­tre que la CUP ha pre­sen­tat una esmena a la tota­li­tat dels comp­tes, Jun­que­ras i Esquerra s'ho miren com el got mig ple. Con­vergència es decanta pel got mig buit. Es fa difícil deter­mi­nar qui l'encer­tarà. La tropa de la CUP se sent pro­fun­da­ment incòmoda en la nego­ci­ació. Però també és veri­tat que de vega­des dis­pa­ren sal­ves sense pro­jec­til. En tot cas, en aquesta història torna a sobrar la tes­tos­te­rona, hor­mona este­roide que s'acu­mula als tes­ti­cles –o als ova­ris– dels par­tits. Som al juny. A tot esti­rar, els pres­su­pos­tos d'enguany que­da­rien apro­vats al juliol i serien efec­tius al setem­bre. Poca “funció social” poden des­ple­gar en tan poc de temps. Les mesu­res “de xoc” que­da­rien reser­va­des per Nadal. O Reis. No s'hi hau­rien d'enca­par­rar tant, els senyors del govern. Si la CUP s'enroca, que pror­ro­guen els de l'any pas­sat amb par­ti­des pres­su­postàries extres que podrien pac­tar amb l'altra opo­sició. De res.