Trinxeres, barricades, tòpics

Ens agrada la marxa. Cada cop que hi ha un desallotjament d'un d'aquells locals que des de l'activisme s'ha absorbit a la causa, o d'una casa habitada per ocupes, ens trobem amb la mateixa dissort: forces policials que proven de fer fora la gent contra la seva voluntat, ciutadans crítics amb les forces d'ordre, activistes ferits (potser fatalment) i massa sovint agressius, destrosses majúscules i cares, policies a l'hospital… I ara fins i tot periodistes que reben pals per fer la seva feina, i tant per part de la policia (suposo que per ser allà on se'ls ha dit que no poden ser) com per part dels conscienciats o lluitadors, els suposats representants d'una llibertat popular que no se sent ben reflectida en la manera com els mitjans de comunicació parlen d'aquesta mena de casos (i així se'ls acusa directament de manipulació, com si hi hagués el deure d'explicar les coses com més satisfaci algun d'aquests sectors crítics).

La cosa és tan coneguda que avorreix i tot, i té un guió ben predicible. El cas de l'anomenat “Banc Expropiat” (com si uns ciutadans particulars poguessin expropiar res a ningú…) és paradigmàtic, a pesar de les seves particularitats, la més llaminera de les quals és el lloguer secret que, juntament amb els tributs, corria a càrrec del diner públic, en una partida pressupostària que s'havia establert precisament perquè l'anterior alcalde ja preveia que podia acabar succeint el batibull horrible amb què hem topat aquests darrers dies, tot repetint un altre desastre, potser més monumental, com va ser el de Can Vies el passat 2014.

Tots ja hi estem una mica resignats, tant que tot plegat ja és com una escenificació. Tot són consignes i posicions preses; tothom repeteix el sermó que li toca, obligat per la ideologia o per la feina que li correspon com a alcalde o opositor. Així, l'alcaldessa Colau, que ha passat d'una banda a l'altra de la línia entre l'activisme i el despatx oficial, sempre repetint la cançó que a cada moment tocava per quedar bé i anar passant la maroma.

Els polítics més centrats diuen unes coses, i els radicals, la contrària: uns defensen fins i tot la violència dels desallotjats i critiquen qualsevol forma d'actuació de la policia, exigint dimissions només que una porra surti de la funda. Els altres defensen cegament els mossos, fins i tot davant les evidències d'excés que són fàcilment constatables, encara que puguin ser ben comprensibles –i fins i tot ajustades a la llei– després de veure com s'envia un dels seus companys a l'hospital amb la testa esberlada.

Reitero que, davant de tot això, tothom, absolutament tothom, sembla que perd l'equanimitat i la capacitat de veure les coses com són i dir-les pel seu nom sense caure en paranys ideològics o defensant allò que és palesament indefensable. Enmig de tot això, la ciutadania se sent dividida (com ho està la política, i com ho està el carrer on es cava la trinxera o s'erigeix la barricada): per un costat, sembla que agrada cert grau de contestació i rebel·lia, que forma part del tarannà del país. Però, per l'altre, els problemes cívics no són petits (hi ha qui ja preveu què passarà i aparca el cotxe lluny del barri). A més, les cases i els locals ocupats són font de sorolls, i fins i tot de perills, perquè ningú vigila els aforaments o la salubritat o l'estat dels edificis. ¿I per què alguns no paguen impostos i d'altres sí? ¿I per què alguns poden ocupar cases i locals i d'altres no? ¿És la llei de la selva, disfressada d'un poder popular que no passa per les urnes?

Hem deixat corrompre el prestigi de les coses públiques, de tal manera que quan es vol donar una sortida institucional a tots aquests problemes, des de l'activisme només fan que escapar-ne, perquè es relaciona automàticament allò oficial amb la corrupció. Tot el que ve de les institucions públiques fa fàstic, encara que al cap d'aquestes institucions hi hagi una persona afí a l'activisme contra l'especulació immobiliària o la política d'habitatge, etc. Ni una alcaldessa com Ada Colau és capaç d'erigir-se en interlocutora i mirar de trobar una solució dialogada i pacífica, que ens estalviï sang vessada i contenidors cremats.

Al meu parer, aquí rau la gravetat del problema: en un activisme que sent que tota manera legal i pactada de fer les coses és una baixada de pantalons davant del “sistema”, encara que les solucions proposades siguin millors i més efectives que les que se'ls acudeixen a ells. Es tracta, tan sols, de diferenciar-se, marcar terreny i seguir cap endavant: exactament com veiem que passa en l'àmbit polític.