Isa Campo

En una pel·lícula recent ambi­en­tada al Nova York de pri­mers dels anys cin­quanta un home diu a la que vol ser la seva exmu­ller que “la dona de Cy Har­ri­son” l'ha con­vi­dada a una festa. Ella replica: “Jea­nette”. D'acord amb la sub­ti­li­tat de la pel·lícula, no hi ha després una decla­ració que, com si l'espec­ta­dor no es pogués haver ado­nat de la intenció de la rèplica, remar­qui que la dona de Cy Har­ri­son no només té un nom, sinó també una iden­ti­tat pròpia a banda del marit. És un cap­te­ni­ment antic?

Fa pocs dies, men­tre anava en cotxe i can­vi­ava d'emis­so­res de ràdio, vaig parar atenció al fet que Jordi Basté entre­vis­tava Edu­ardo Nori­ega, a propòsit de l'estrena de Nues­tros aman­tes, i li comen­tava que, d'uns anys ençà, és més fàcil fer pel·lícules que estre­nar-les comer­ci­al­ment. Basté va afe­gir-hi que feia una estona n'havien estat par­lant amb Isaki Lacu­esta i la seva dona. Repe­teixo: Isaki Lacu­esta i la seva dona. Nori­ega no li va dir el nom i el cognom de la dona de Lacu­esta: Isa Campo. Resulta que Isa Campo (de la qual vull dir que és intel·ligent, gene­rosa i ama­ble) no només ha codi­ri­git La pro­pera pell amb el seu home, sinó que és pro­duc­tora, pro­fes­sora de direcció cine­ma­togràfica a la UPF, rea­lit­za­dora de vide­oins­tal·laci­ons i guio­nista d'una diver­si­tat de films, entre els quals, Los pasos dobles, El cua­derno de barro, La noche que no acaba i Los con­de­na­dos, per esmen­tar-ne només els que ha diri­git Isaki Lacu­esta. Tota dona té un nom, però, a més, Isa Campo no devia anar al pro­grama de Basté per acom­pa­nyar el seu home. Tan­ma­teix, el fet que un peri­o­dista radiofònic encara no digui el nom de les dones és un petit detall d'una dis­cri­mi­nació per­se­ve­rant rela­tiva a la desi­gual­tat entre homes i dones en el món labo­ral i pel que fa a la con­si­de­ració social. Petit, però reve­la­dor.