Filibusterisme

Tot això dels pressupostos és com el que va passar fa mig any: tant se val

si en l'últim moment n'aproven uns de nous o prorroguen els que hi ha, el mal ja està fet. Llavors, la coalició governant, dita Junts pel Sí, al cap de més de tres mesos de negociacions amb el grup CUP, va haver de presentar la retirada del president –disfressada amb el vergonyós eufemisme de pas al costat– com un sacrifici necessari per tirar endavant la legislatura. Al cap de cinc mesos més de tribulacions, es pot comprovar que ni tan sols havien quedat entesos en una cosa tan bàsica com els pressupostos –es pot saber de què parlen en tantes i tantes reunions?–. Amb aliats com aquests, qui necessita oposició? I no es tracta de “nova política” sinó de filibusterisme. Se'n diu així de les tàctiques d'obstrucció parlamentària, sempre d'acord amb el reglament, a fi i efecte d'allargar les discussions i exhaurir els terminis; és legal però fa lleig. Gràcies al seu llenguatge enrevessat, les interpretacions capcioses i el recurs esporàdic a l'anticlímax de consultar l'assemblea, aquests estan portant el filibusterisme a cims molt alts. El mal ja està fet: el missatge és el desgavell i el desprestigi. Si no hi ha una majoria coherent ni per pactar el govern d'una autonomia, com gosen parlar d'independència? A l'elector català –amb el soroll de fons dels foradaparets que campen a Gràcia i sense altra certesa que l'alça constant d'impostos–, del Parlament només li arriben presagis del caos en què podria caure una ja més que hipotètica Catalunya independent.