Retroprocés

Tot apunta que el tri­omf dels comuns (Pode­mos) a Cata­lu­nya el 26-J serà acla­pa­ra­dor. En pri­mer lloc pel desin­fla­ment de l'inde­pen­den­tisme, que ara, després de no haver-se apro­vat els nous pres­su­pos­tos, ha dei­xat a les mans dels comuns tota il·lusió social de trans­for­mació o canvi. En segon lloc perquè l'ima­gi­nari català sem­pre ha dis­tin­git entre la lírica esbar­gida (de l'inde­pen­den­tisme) i la prosa ter­ral (del poder de debò). En aquest sen­tit els comuns defen­sen una rees­truc­tu­ració de l'Estat, però no qüesti­o­nen els fona­ments bàsics de l'Estat; per tant, són poder reco­ne­gut; poder inde­sit­ja­ble per a alguns, però al cap­da­vall poder orgànic, real. En ter­cer lloc, perquè els comuns, a diferència de la CUP, han sabut fixar els seus objec­tius polítics en l'espai real. La prova d'això és com els comuns han anat recons­truint públi­ca­ment l'himen de la seva vir­tut: sense aban­do­nar la retòrica del radi­ca­lisme han sub­ven­ci­o­nat mit­jans de comu­ni­cació que ahir eren casta però que avui els dedi­quen por­ta­des hagi­ogràfiques i han rein­troduït el PSC a l'Ajun­ta­ment (sí: els matei­xos que tot just fa qua­tre dies eren “règim” i “cor­rup­tes estruc­tu­rals”). Etcètera.

Els comuns tenen tot el dret a jugar la carta política que juguen, amb el seu untuós supre­ma­cisme moral i tot. Però els ciu­ta­dans també tenim dret a la con­ser­vació d'un cert rea­lisme davant d'aquesta nova esquerra que, amb el seu fer­vor de redempció abso­luta, supe­dita i supe­di­tarà l'eix social de Cata­lu­nya a l'eix naci­o­nal d'Espa­nya. Serà aquest, el marc de la moció de con­fiança.