Retroprocés

Tot apunta que el triomf dels comuns (Podemos) a Catalunya el 26-J serà aclaparador. En primer lloc pel desinflament de l'independentisme, que ara, després de no haver-se aprovat els nous pressupostos, ha deixat a les mans dels comuns tota il·lusió social de transformació o canvi. En segon lloc perquè l'imaginari català sempre ha distingit entre la lírica esbargida (de l'independentisme) i la prosa terral (del poder de debò). En aquest sentit els comuns defensen una reestructuració de l'Estat, però no qüestionen els fonaments bàsics de l'Estat; per tant, són poder reconegut; poder indesitjable per a alguns, però al capdavall poder orgànic, real. En tercer lloc, perquè els comuns, a diferència de la CUP, han sabut fixar els seus objectius polítics en l'espai real. La prova d'això és com els comuns han anat reconstruint públicament l'himen de la seva virtut: sense abandonar la retòrica del radicalisme han subvencionat mitjans de comunicació que ahir eren casta però que avui els dediquen portades hagiogràfiques i han reintroduït el PSC a l'Ajuntament (sí: els mateixos que tot just fa quatre dies eren “règim” i “corruptes estructurals”). Etcètera.

Els comuns tenen tot el dret a jugar la carta política que juguen, amb el seu untuós supremacisme moral i tot. Però els ciutadans també tenim dret a la conservació d'un cert realisme davant d'aquesta nova esquerra que, amb el seu fervor de redempció absoluta, supedita i supeditarà l'eix social de Catalunya a l'eix nacional d'Espanya. Serà aquest, el marc de la moció de confiança.